Després dels atacs terroristes a Barcelona un munt de sentiments van aflorar dins nostre.
Tristesa de patir un atemptat a casa nostra, a la nostra ciutat, amb la nostra gent. Tristesa i impotència de no ser allà per ajudar en el que fos, de poder aportar el meu petit granet de sorra per sentir-me millor.
Ràbia en veure que hi ha humans que només volen destruir la pau i la convivència.
Desconcert al mirar el primer vídeo rebut al whatsapp on un vianant es dedicava a gravar els ferits i morts en comptes d’ajudar-los, en el que fos i com fos.
Vergonya del fet que per breus segons jo mateixa perdés la raó i compartís una imatge desagradable dels ferits. Per sort, el seny em va tornar de seguida. No cal compartir aquest tipus d’imatges i vídeos per sentir la desgràcia.
Admiració davant l’actuació de tots els agents d’emergències, cossos de seguretat, ciutadans que van mostrar tota la seva compassió i generositat, i també el govern que va saber actuar amb rapidesa i rigor.
Orgull al llegir la premsa estrangera, com el Wall Street Journal o el The Guardian, on ens feliciten per haver gestionat la catàstrofe amb professionalitat, dignitat, rapidesa i sentit d’Estat.
I una indignació immensa, enfront l’ús polític de l’atemptat per part de la caverna mediàtica espanyola i també en les declaracions d’alguns membres del Gobierno; relacionant el terrorisme amb els rivals polítics independentistes; mentint i donant notícies falses; ocultant informació crucial; editorials i dibuixos catalanòfobs; i el Ministre Zoido donant per tancada l’operació policial quan la investigació encara era en un punt calent i la competència en seguretat és de la Generalitat. En aquesta situació tant greu, les clavegueres de l’Estat han tornat a treure la seva pitjor cara, i han demostrat que ni tant sols davant atacs terroristes son capaços de parar. I aquesta indignació es va fent més gran dia a dia, llegint les notícies o veient debats televisius, com amb l’última primícia on s’ha sabut que el director de la intel·ligència antiterrorista va dirigir el boicot informatiu als Mossos, i ni tant sols compta amb una formació professional competent.
Frustració per no poder-los cridar a la cara el que pensem; i treure’ns la ràbia continguda tots aquests dies. La seva incompetència ens fa a tots més vulnerables, i no es pot permetre.
Por de patir nous atemptats, però sobretot de veure com ha revifat el racisme i la islamofòbia.
Esperança, perquè els ferits i la normalitat es recuperin aviat; i també esperança en veure les mostres d’amor cap a les víctimes i als seus familiars i a tots els afectats, i que han tingut un moment molt tendre en l’abraçada de l’imam de Rubí i els pares del nen mort en l’atemptat. Les mostres d’amor rebudes d’arreu del món ens fan més forts per seguir lluitant.
