Fins fa ben poc els eixos vertebradors de la política catalana eren l’ideològic i el nacional, i els actors podien moure’s alegrement per qualsevol dels quatre quadrants amb missatges més o menys deliqüescents. Però la nova situació social i política –que no sembla pas transitòria- no concedeix gaire marge a les indefinicions en l’eix nacional. El nou escenari ho està fent trontollar tot.
El PSC està patint aquesta sacsejada. La federació de Convergència i Unió també. El posicionament d’Unió Democràtica, legítim però inexplicable –com el dels socialistes catalans-, és molt incòmode per a Convergència i la seva aposta sobiranista. No fóra aconsellable que revisessin l’estratègia de l’aliança electoral que han mantingut fins ara? Per la seva banda, ERC, PP i Ciutadans no necessiten cap redefinició en aquest àmbit, però tanmateix seria d’agrair que IC-V i les CUP aclarissin als seus compatriotes i conciutadans si la seva ideologia està per damunt de la seva militància nacional o a l’inrevés, és a dir, si voldrien abans una Catalunya socialista o anticapitalista que sobirana.
El terrabastall està arribant també als actors econòmics, socials i culturals. Patronals, sindicats, cambres de comerç, associacions i col·legis professionals, es veuen abocats a prendre posicions nítides en el procés. Perquè estem en situació de guerra oberta. L’estat espanyol no se’n amaga i escanya Catalunya econòmicament, jurídicament, diplomàticament i amb el joc brut de les mentides i les mitges veritats abocades selectivament als mitjans de comunicació. En estat de guerra el Govern de la Generalitat té el deure d’utilitzar tots els mitjans al seu abast malgrat que sempre seran migrats respecte els d’un estat sobirà. L’ofensiva per dinamitar la reunió empresarial del dia 14 propugnada per Foment del Treball n’és un exemple. Ben segur que hi ha hagut moviments, corredisses i trucades des de la Moncloa –a través de la CEOE, o no- i des de la plaça Sant Jaume. Esclar que sí. En la guerra, com en la guerra.
