Pensar que tens a tocar dels dits allò que no ha arribat aconseguir cap dels grans líders catalans des de mitjans del segle XIX fins ara, pot fer volar la imaginació. Fins i tot pot enterbolir la ment. Finalment aconseguirem, de la mà del PSC de Pere Navarro, -deu pensar- aquell encaix de Catalunya a Espanya pel que tant varen somniar des de Pi I Margall, Ortega Gasset, Balmes, Maragall (Don Joan), i tants i tants d’altres, com als nostres temps, Jordi Pujol. I tots varen fracassar. Menys, jo (pots arribar a pensar!).
Jo, Pere Navarro i Morera, militant socialista, fill d’immigrant cordovès i mare catalana, (simpatitzant aquest, sense amagar-se’n, de CDC), per fi, aconseguiré una Catalunya pacificada i definitivament assentada dintre d’una Espanya Federada.
Aquests deuen ser els somnis mel·liflus d’aquest ínclit terrassenc que va passar per l’alcaldia de Terrassa vivint de la renda del seu antecessor, Manel Royes, i no deixant passar cap oportunitat per treballar-se el seu curriculum d’ascensió al poder dintre del partit.
Avui, però, al Sr. Pere Navarro escauria recordar-li allò que va escriure en Jaume Lorés, brillant i profund pensador i periodista, militant del PSC que, en motiu de la sentència de la LOAPA i vista la posició del PSOE-PSC escrivia, entre d’altres floretes al Sr. Felipe Gonzàlez, el que segueix:
“Hom no nega que el PSOE sigui nominalment federalista, però només si es dóna a aquest terme un sentit unilateral, unidimensional, i fins pedestrement abstracte. Federalista sense federals. Autonomista sense autonomies. Descentralitzador sense perifèria. Les coses pel seu nom. Un federalisme que ni entén les autonomies.
Perquè el parany i l’escull en què s’han ficat molts socialistes catalans consisteix a denigrar el nacionalisme concret en nom del federalisme abstracte, el catalanisme real en nom del federalisme de paper. Sense adonar-se que ser federalista, històricament, a Catalunya, ha estat un matís en el difícil art de ser catalanista i nacionalista. Mai no es pot dreçar la bandera del federalisme contra el nacionalisme, com es fa a cada cantonada i raconet. Per ser federalista concret s’ha de ser, abans, nacionalista concret, i fer desembocar la solució del problema nacional en la construcció d’un estat federal, plurinacional. La defensa i la construcció de la federació passa per la defensa de la pròpia nacionalitat. La resta són trons.” (Jaume Lorés, EL MÓN, 19 d’agost de 1983)
Així, amb aquesta rotunditat, rebla la seva denúncia del federalisme socialista del “bla, bla, bla” ja ben viu llavors en el PSOE i en amplis sectors del PSC.
El Sr. Pere Navarro faria molt bé, si estima Catalunya més que el partit i el seu personal ascens al poder (poder?) anar amb compte amb les amistats i confiances centralistes, que et respatllen fins a fer-te els ulls plorosos, amb paraules i frases buides i promeses que mai no es compliran. I li recomano llegir la història d’aquest país, gens fàcil, que certifica amb fets reiterats, que la confiança amb Espanya i les seves Institucions és una actitud, podria dir per fer-ho fàcil, perillosa. De greu perill, per prendre-hi mal.
La carrera personal és fàcil de salvar. Tens un altre terrassenc que està fent carrera brillant (!) al costat de la benvolguda Alícia. Tu podràs fer-ne al costat dels Rubalcaba de torn. Però la solució als problemes del nostre País no passaran, ben cert, per les mans d’aquest PSC autolimitat i boirinós que estàs dibuixant, que confia (no teniu remei) més en les paraules i els papers que en els fets.
