Encetem l’any del Tricentenari i La Vanguardia publica un article titulat “1714: ¿buenos y malos catalanes?”, signat pel Sr. Borja García-Nieto Portabella. Aquest senyor és el president del Círculo Ecuestre, i també soci responsable de Private Equity de l’empresa Riva y García Grupo Financiero. Per entendre’ns, ve a ser una societat de capital risc. El Sr. García-Nieto també forma part d’òrgans de gestió i administració de diferents empreses privades: havia figurat en els consells d’empreses com Antena3 Televisión, Sogecable, Aviaco i Fecsa-Enher entre d’altres, i encara figura en els de Nacional de Reaseguros, Filmax i diverses empreses de la cartera de Riva y García Private Equity.
Però deixem el currículum d’aquest senyor i centrem-nos en el seu article. En resum, ens diu que la guerra de Successió fou simple conflicte dinàstic, d’abast europeu, això sí. I que per als catalans no fou sinó una guerra civil, perquè hi hagué catalans combatent en tots dos bàndols. I que no es pot dir que els uns fossin els bons i els altres els dolents, simplement defensaven postures diferents. Per il·lustrar aquesta tesi recorre a dos avantpassats seus, tots dos catalans, que van lluitar cadascun en un bàndol diferent. Després cita Vicens Vives per dir que en realitat la guerra de Successió va ser una sort per a Catalunya, que a partir d’aquell moment va experimentar un progrés econòmic que arriba fins al present.
De tot això el Sr. García-Nieto n’extreur un seguit de conclusions: que Catalunya no ha perdut mai cap guerra, només n’han perdut els catalans partidaris d’un o altre bàndol en els diferents enfrontament civils –això sí, reconeix que pel camí es van perdre institucions i privilegis, peccata minuta–; que en l’actualitat gaudim de més nivell d’autogovern que en qualsevol altra època de la nostra història, i torna a insistir en la inexistència de catalans bons i dolents per afirmar que els que se senten catalans i espanyols són tan bon catalans com qualsevol altre.
Deixarem per als erudits l’anàlisi detallada dels les tesis del Sr. García-Nieto pel que fa a la guerra de Successió. Existeixen en el mercat editorial monografies de gran solvència dedicades a aquest conflicte en l’àmbit català, que el lector que hi estigui interessat farà molt bé de consultar. Aquí ens limitarem a comentar algunes afirmacions que es fan a l’article.
D’entrada, què impulsa algú de la posició social del Sr. García-Nieto a publicar un article sobre la guerra de Successió? No és pas el prúrit de mostrar el llustre dels avantpassats, ni l’interès a divulgar la història. Al Sr. García-Nieto el que realment li interessa és el present, al qual dedica el 50% de l’article. Pretén persuadir els lectors que la seva línia argumental és més consistent que la d’un suposat oponent dialèctic. Comprenem qui és l’oponent quan el president del Círculo clou l’article afirmant que se sent català i espanyol.
Com hem arribat des de la guerra de Successió fins aquí? Ara ho veurem. El Sr. García-Nieto té raó quan diu que hi hagué catalans en els dos bàndols d’aquella guerra. Nosaltres podríem afegir-hi que n’hi hagué també en els dos bàndols de la guerra del Francès (que la historiografia espanyola anomena “guerra de la Independencia”, vés a saber per què), en la Primera i a la Segona Guerra Mundial, en les guerres carlines que anomena el Sr. García-Nieto, i en l’última guerra civil espanyola, que, per cert, també tingué com a conseqüència una “insignificant” pèrdua de drets i institucions. Jo li ofereixo més interrogants al president del Círculo: Els partidaris de Pétain eren menys francesos que els partidaris de De Gaulle? Els feixistes eren menys italians que els partisans? Podríem seguir i no acabaríem. En resum, la presència de connacionals en dos bàndols enfrontats no implica la inexistència d’un conflicte nacional o territorial.
En el cas que ens ocupa això és ben evident. Després dels tractats d’Utrecht la guerra quedà reduïda a un enfrontament entre els aliats castellans i francesos i l’exèrcit de Catalunya. Quan Felip V es proclamà vencedor, no nomenà persones de la seva confiança per dirigir les institucions catalanes. Simplement les abolí i subjectà els territoris que li restaven de l’antiga corona d’Aragó a les lleis de Castella. I no ho féu com a hereu de la monarquia hispànica, sinó per dret de conquesta.
Les disposicions testamentàries de Carles II, d’on provenia la legitimitat de Felip V com a hereu de la monarquia, imposaven a aquest últim condicions per convertir-se en successor. N’era una l’estricta observança i el manteniment de les institucions i ordenaments jurídics propis dels diferents territoris de la monarquia espanyola. Per tant, no podia al·legar la seva condició d’hereu legítim per abolir aquestes institucions, ja que justament aquest acte el deslegitimava com a successor de la monarquia. D’aquí la invocació al pur i simple dret de conquesta.
Però compte, perquè mentrestant el Sr. García-Nieto ja ens ha fet un joc de mans. Ja no parlem de catalans bons i de dolents, sinó de ser més o menys català, és a dir, de la idea mateixa de catalanitat. I acusa, d’una manera implícita, els seus oponents ideològics de creure’s amb dret a repartir carnets de catalanitat amb criteris com ara els cognoms, el nivell de català o l’adhesió a un o altre partit. No aporta cap prova o evidència en favor seu. En realitat no li cal, només es tracta d’un dels pseudoarguments més tronats de l’anticatalanisme. Tot per encobrir que, en realitat, tenen un gran interès a difuminar el concepte de catalanitat per justificar que ens manin els de fora o els seus testaferros. La manera d’aconseguir-ho és negar als catalans el dret a definir les característiques de l’arquetip de catalanitat, i convertir l’espanyolitat, que és una característica molt periferica de l’arquetip, en el centre del concepte. (Espero que en aquest punt els lectors em perdonin l’ús de conceptes de la lingüística cognitiva).
També fa pudor de socarrim quan el Sr. García-Nieto diu literalment que “la nobleza urbana y la burguesía más progresista, ilustrada y deseosa de los cambios que venían de Francia, abrazó al pretendiente Borbón”, mentre que “la nobleza rural, buena parte del clero y los comerciantes y artesanos que veían con recelo las nuevas ideas del reformismo borbónico, y preferían conservar sus privilegios heredados del régimen anterior, vieron con buenos ojos al archiduque Carlos”. I així, alehop!, aconsegueix el miracle de la transsubtanciació: els partidaris de l’absolutisme ara són els progressistes, i els partidaris del constitucionalisme, els carques. És clar que, per a aquest senyor, les garanties jurídiques enfront el poder del sobirà que establien les Constitucions catalanes eren simples “privilegis” anacrònics. És clar que els membres del Círculo Ecuestre hi entenen més, en qüestió de “privilegios heredados del régimen anterior”, que no pas la resta de catalans. Podria ser que fins i tot anessin per aquí, els trets. El Sr. García-Nieto ens diu que les potències europees van actuar segons els seus interessos i van abandonar Catalunya quan els va convenir. Caram, que dolentots! En canvi no contempla que els individus actuessin també en funció d’interessos propis. Només és que els uns eren més progressistes que els altres perquè estaven més viatjats i no es miraven tant el melic…
Desconec si el professor Vicens Vives feia una valoració positiva d’aquest conflicte bèl·lic com la que li atribueix el Sr. García-Nieto. Tanmateix, no es pot ignorar la historiografia posterior a Vicens Vives, que ha dut a terme una recerca molt aprofundida de tots els aspectes que van envoltar aquell conflicte. I les conclusions a què s’ha arribat són que la revifalla econòmica de Catalunya s’havia iniciat sota el regnat de Carles II, i que fou justament aquest conflicte i la política repressiva que el seguí el que arruïnà el país i el féu retrocedir unes quantes dècades en el seu desenvolupament econòmic..
Quan el Sr. García-Nieto trasllada la seva anàlisi al present, no s’està de recordar-nos que en l’actualitat gaudim de més autogovern que mai. En aquest punt certifico que els coneixement històrics d’aquest benvolgut senyor tenen llacunes importants, o simplement ens pren a tots per analfabets i no té cap escúpol a l’hora de tergiversar la història. Però què hi farem, perquè ara ja estic arribant a la fi de l’article. Ja no em sorprèn quan tanqui el seu article amb la següent admonició: “Pero no perdamos de vista la realidad, ni nuestra historia, y menos los nuevos momentos que vive Europa y el mundo. Una Europa, con una progresiva unión bancaria y fiscal y el mundo con tres bloques que luchan por encontrar su espacio, que se desplaza hacia Oriente. No nos podemos engañar, ni engañar con falsas quimeras”. Quines quimeres, Sr. García-Nieto? I tot això què té a veure amb el fet de sentir-se espanyol i català o només català (o català i suec, com en el meu cas)? Què té a veure amb la guerra de Successió? Què té a veure amb la pertinença o no de Catalunya a l’estat espanyol? Que jo sàpiga tots els AVE duen a Madrid, no a l’Orient. O és que vostè volia dir “hacia la plaza de Oriente”? Ah, és clar, ja ho entenc.
I així anar fent, ha aconseguit, Sr. García-Nieto, el propòsit que “se note el efecto sin que se note el cuidado”: i hem passat de descartar l’existència de catalans bons i catalans dolents — passant i tot per la guerra civil com qui no vol la cosa–, a constatar l’existència de catalans que volen enganyar i catalans responsables que ens volen salvar de tanta iniquitat. Per enmig ens hi hem trobat Europa, l’Orient, i no sé quantes coses que no vénen a tomb però fan molt bonic en el discurs oficial. Només em queda un dubte: els carnets de català sincer i responsable qui els reparteix, Sr. García-Nieto? És per mirar d’aconseguir-ne un, ara que tindran tanta demanda.
Amics lectors, que Déu hi faci més que nosaltres!
