“La qualitat d’una democràcia es mesura per la quantitat de coses que hi caben. Com més ample és la cabuda, millor és la democràcia. Quan la democràcia estreteja comencen a aparèixer les prohibicions: no es pot dir, no es pot pensar, no es pot fer; la llei mordassa per començar, o comentaris agressius en la sortida en llibertat d’Arnaldo Otegi per continuar. Tenim una democràcia selectiva que persegueix uns titellaires més o menys grollers mentre a penes condemna els atacs dels ultres al Blanquerna de Madrid. Tenim una democràcia en què unes opinions hi caben més còmodes que unes altres. (…)
Aquest constrenyiment en el camp del pensament o en el terreny de la política ens empobreix. Si se’ns limita la visió, el que és correcte i impecable, mai podrem avançar, mai podrem anar més enllà. El primer manament del poder és romandre al poder, i és per això que no podem deixar a mans del poder, la decisió del què és correcte i què és silenciable”.
D’aquesta manera opinava la periodista Patricia Gabancho a Catalunya Radio el passat 4 de març, després de la fallida a la investidura de Pedro Sánchez. Per primera vegada a la història d’Espanya no s’investia a la primera ronda de votacions al candidat a la Presidència.
Sentint aquelles paraules plenes de raó i saviesa, em vaig parar a pensar en què és realment la democràcia i com la definim. Per alguns és votar, és dipositar el teu vot en una urna enfront una pregunta concreta, i encara és una democràcia més forta quan el vot és necessari per la consulta ciutadana habitual enfront als problemes i qüestions ciutadanes. Per altres, també és votar, però n’hi ha prou en fer-ho 4 cops cada 4 anys, dipositant el vot a l’urna per escollir uns representants que han de representar el teu pensament i manera de fer a les institucions del país. També n’hi ha d’altres que consideren que votar és la forma de la democràcia, però que la democràcia també ha d’obeir a la legislació vigent, i que per tant, no totes les formes de votar son democràtiques.
Però la democràcia no parla només de formes, sinó que també parla de resultats. Vivim en un context on tothom parla en nom de la democràcia i alguns potser diuen el seu nom en va. Per alguns la democràcia és quan el guanyador d’unes eleccions per majoria absoluta pot aplicar a tort i a dret les lleis i normes que més li convinguin al partit. Per altres, la democràcia esdevé només quan el partit ha guanyat unes eleccions. Però com les ha guanyat? Alguns podrien considerar que només és democràcia real quan el partit ha guanyat en vots. Altres podrien pensar que havent guanyat en escons és suficient. Altres preferirien tenir sempre les dues coses. Altres podrien pensar que amb la majoria absoluta s’és més democràtic que mai, però per contra les majories absolutes fan que no hi hagi interès ni cultura negociadora per arribar a consensos ciutadans més grans. El Jutge Santi Vidal va comentar, en una presentació del borrador i del projecte de Constitució Catalana, que s’hauria de prohibir les majories absolutes tal i com les coneixem aquí, sinó que potser ens hauríem de plantejar aplicar un nou model de majoria que fos del 50% menys 1; per tal que sempre hi hagués d’haver la negociació com a mínim entre dos partits diferents per tirar endavant els projectes de país.
Per altra banda, i tal i com deia la periodista Patricia Gabancho, quan comencen a sorgir prohibicions és mostra de que la democràcia s’està fent petita; i a Espanya hem vist que la democràcia s’escurçava encara més amb les reiterades prohibicions al referèndum català. Partits fundats per feixistes, que son els primers a prohibir i negar els drets de les persones pels quals tant hem lluitat; i ho fan en nom de la democràcia i de la legalitat.
La legalitat i la democràcia, son totalment compatibles? Personalment penso que la democràcia ha d’estar per sobre de qualsevol legalitat, i que la legalitat ha d’estar al servei del poble. Si no és així, la societat no evolucionaria i avui en dia potser encara tindríem esclaus i les dones no tindrien dret a vot, per posar uns exemples. Però per sort, sempre hi ha hagut ciutadans valents que han lluitat pels seus ideals, per allò que consideraven injust, indigne, poc democràtic. Han aixecat les seves veus i han encès fars d’esperança enmig de la foscor, i junts han aconseguit grans canvis.
A aquells que en nom de la democràcia i de la legalitat, prenen mesures per contenir la veu i els anhels del poble; a aquells que canvien les lleis en una càlida nit d’estiu amagats en un despatx pels seus propis interessos; a aquells que desqualifiquen un procés participatiu democràtic i pacífic,… que recordin les paraules de Chicho Sánchez en la seva cançó: “El gallo negro era grande, pero el rojo era valiente. Se miraron cara a cara y atacó el negro el primero. El gallo rojo es valiente pero el negro es traicionero. No se rinde un gallo rojo más que cuando está ya muerto”.
