Céline, encara. No me’n canso. La joventut de veritat, l’única, és estimar tothom sense distinció, només això és cert, només això és jove i nou. I bé, ¿que en coneixeu gaires, de joves així de ben parits? Jo no en conec cap! La majoria són només joves a la manera dels furónculs, pel pus que els fa mal a dins i que els infla. La contundència de Céline. I la felicitat a la terra seria morir amb plaer, en el plaer…La resta no és res de res, és la por que no t’atreveixes a confessar-te, és l’art. Gaudi i plaer abans de res, perquè quan comences a amagar-te dels altres, senyal que tens por de divertir-te amb ells. És una malaltia en si. I caldria saber per què ens entossodim a no curar-nos de la soledat. I d’acord que l’esquerre és el costat del cor. Però l’ensenyament públic, si és que ha de continuar havent-n’hi, ha de deixar d’estar en mans de l’esquerra. D’aquesta secta de pedagogs relativistes i de tota la nombrosa colla de professionals que els fa d’acòlits i de veritables responsables de tota la ignorància i la pedanteria que ens envolta. I de la mentida, moneda dels pobres d’esperit. I això que, com diu el mateix Céline, no és gens senzill, avui dia, fer de “La Bruyère, Jean de”. Costums del segle en plena davallada.
