Tensó i i diligència envers unes coses, preparatius i disposicions en relació al 9-N i tot el que després ha de venir, mobilitzacions, signatures, votacions, enquestes, desobediència, rebel·lió, el repte de la llibertat. Al mateix temps, però, aquesta certa passivitat. Molt breument. En qualsevol país civilitzat, repeteixo civilitzat, els esvalotadors, aquests energúmens que ahir, convidats i acreditats pel PP, irromperen al ple del Parlament nostre amb crits i gesticulacions feixistes hores d’ara serien ja a la presó en espera de judici i de sentència. Aquí no. I no solament no són a la presó sinó que tampoc no hi ha hagut, ni hi ha, cap clam que ho exigeixi. Ha estat tan sols notícia a la premsa i als informatius de ràdio i televisió. I, tret de l’expulsió dictada per la Presidenta, res més. No passarà res més. Com si ja hi comptéssim i no s’hi pogués fer res, aquest fatalisme. Em sembla que exercir la llibertat podria començar precisament per fer net d’una manera o altra d’aquesta mena d’individus i del nefast record de tot el que representen. I sense contemplacions. La llei no és amb ells. O, si més no, això voldria pensar, vaja.
