El passat 26 de desembre l’edició catalana del diari espanyol El País va publicar una entrevista de l’admirat Cristian Segura a Daniel Ordás, que és advocat i membre del Partit Socialdemòcrata Suís. Ordás, d’origen espanyol, es va fer famós arran de la seva aparició al programa ‘Salvados’ de Jordi Évole, explicant-hi el funcionament del sistema polític suís. Arran de l’interès que va suscitar l’emissió, poc després publicà el llibre ‘España se merece… democracia directa‘ (Zumaque, 2012), on es feia una autoentrevista reflexionant sobre el sistema polític suís i sobre la possible aplicació de mesures semblants de democràcia directa en el cas espanyol. Ara, juntament amb un altre advocat suís d’origen espanyol, Juan José Cortizo, ha impulsat el projecte Reforma13, en el qual fan un seguit de propostes per a la reforma de la Constitució Espanyola.
Em sembla molt bé que els espanyols vulguin regenerar Espanya, per més que ho pugui considerar una utopia si fem una mirada retrospectiva. La major part de es propostes que Ordás i Cortizo fan a Reforma13 les signaria si em sentís espanyol o bé aplicades en un estat català independent: llistes obertes, referèndums, iniciatives legislatives populars… Tot plegat té bona part de calc del sistema polític suís que podeu trobar molt ben explicat en algunes obres acadèmiques com ‘The Politics of Switzerland’ (Cambridge, 2008) i que no ens posarem pas a resumir aquí.
Però quan s’aborda la qüestió territorial és quan comencen a sorgir els topalls a la democràcia. En el llibre el tema de les diferències entre els diversos territoris espanyols no s’hi tracta, només per denunciar que amb el sistema polític actual els partits nacionalistes (nacionalistes no espanyols, clar) tenen un pes excessiu. En el mateix sentit s’expressen al lloc web de Reforma13. Més clar queda tot plegat amb l’entrevista de Cristian Segura, on es pregunta expressament per el tema de l’independentisme català.
Ordás considera que, en aquest cas, el que és bo per a Suïssa no és bo per a Espanya. Descarta un estat confederal perquè ho considera “un plantejament extrem”. Seria “extrem” perquè requeriria la independència de les parts i una posterior unió confederal i això “no ho veu possible”. Jo tampoc ho veig possible però hauríem de plantejar-nos-en els motius. No és possible perquè algunes d’aquestes parts no voldrien tornar a ajuntar-se i, per tant, això indica que tal unió no els plau. Aleshores, el que se’ns està proposant és una nova submissió. El que proposa Ordàs és un estat federal per a Espanya i que, en tot cas, els que vulguin una confederació intentin tornar a reformar la constitució després d’això. Aquesta música ja ens sona i el que vol dir és que ens esperem a la setmana dels tres dijous, quan la majoria demogràfica beneficiada per l’statu quo territorial accedirà a una modificació que beneficiï les minories fins a tal punt que puguin marxar i no tornar si no volen.
En la mateixa entrevista Daniel Ordàs explica que creu que s’hauria d’excloure, durant dues legislatures, la possibilitat de sotmetre a referèndum la unitat territorial. Diu que el que fem els independentistes “és com si la dona et digués que o demà t’has aprimat 10 quilos i has après anglès, o et deixa” i, per tant, aquesta exclusió d’una opció política del debat s’ha de fer per donar “un marge per veure si podem canviar”. La metàfora no és gaire encertada i està feta des del desconeixement de les reivindicacions catalanes i de la història del nostre país. Parteix de la idea que el catalanisme i les seves reivindicacions no han donat cap oportunitat prèviament per a la reforma d’Espanya, la qual cosa és rotundament falsa. La dona ha buscat 50 maneres de que quan arribis borratxo del puticlub no la peguis i, sí, demà et deixa, perquè això no s’arregla aprimant-te 10 quilos ni aprenent anglès.
El problema del punt de vista espanyol és que no poden entendre que reclamem ser subjecte en igualtat de condicions i aquest és biaix que també té Daniel Ordás, per més que aporti punts de vista innovadors per a la política espanyola. La solució no passa per buscar nous encaixos on els grups nacionals diferenciats quedin minoritzats un altre cop sota una nova aparença, ni tampoc no passa per silenciar debats per por que s’acabi imposant democràticament el divorci. Això només pot fer que posposar el malestar. Potser és que la solució no passa per enlloc.
