Ni telèfon mòbil, ni Internet ni ràdio. Tampoc televisió ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni cap soroll. Passo un parell de dies a Poblet en absolut silenci. El silenci no forma part de la meva manera de ser. Expansiu i baladrer, sóc home de conversa i de música de fons. La calma allarga el dia extremadament i afina – fins a límits desconeguts fins ara – els sentits. Com estant quiet i callat en una màquina de ressonància magnètica, estar entre les parets d’un Monestir on la regla encomana la moderació amb el soroll, de primer em provoca una certa escalfor contrastada amb un cert esglai gelat. Més o menys el que diríem un calfred. Angoixa. Amb el pas dens de les hores, el cos i la ment s’hi acostuma i serà al sortir al món exterior quan hauràs de passar per una estona de descompressió. Per no fer-se mal.
Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen entre ells ni per agrair-se l’un a l’altre al passar-se el pa. Un d’ells, escollit setmanalment, llegeix textos religiosos i també històrics. O escolten música: Haydn el passat diumenge. La lectura i el menjar, distracció mil·lenària com la pròpia regla de Sant Benet. Com tantes vegades quan es hom dina sol, el dinar s’enllesteix despresa. Es trenca el silenci per la fressa dels monjos i hostes que van sortint i aprofiten el moment per comentar qualsevol cosa. Els cistercencs enraonen quan cal, però l’absència de qualsevol soroll s’agreix i l’alhora s’enyora, no sentir res, ni cotxes, ni motors, ni alarmes ni un martell neumàtic obrint una rasa a terra. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa (Si mai ho van ser, doncs a la de l’Ateneu s’hi bevia, s’hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció) un monestir amb segles a l’esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre.
Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, Migdia, Vespres i Completes, la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la regla de Sant Benet de Núrsia – l’Ora et lavora que no figura en cap dels seus capítols – que segueixen a l’Ordre del Císter. El treball avui es simplifica en la cura i conservació del que va ser Panteó Reial, Monument Històric, perquè els turistes – els hostes del nostre temps – s’hi trobin a gust i ajudin al manteniment de la comunitat de monjos de Poblet.
Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular – en el sentit de pervivència segle rere segle – alhora, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. Si vosaltres mateixos, alguna vegada us trobeu a la recerca del silenci o el temps, o sentiu una respectuosa curiositat per la vida monàstica a l’abadia fundada per Ramon Berenguer IV, allà en una plana de la Conca de Barberà us hi acolliran sempre, doncs encara avui la regla obliga als monjos a rebre a l’hoste com al Crist.
