Homilia 2010-02-21 1er. Diumenge de Quaresma

La Quaresma no és un temps aïllat: està íntimament unit a la Pasqua. Aquests quaranta dies són un temps fort, litúrgicament parlant, durant els quals se’ns invita d’una manera més especial a acompanyar Crist en el seu camí. L’oració col·lecta que hem resat al començar aquesta eucaristia, ens dóna la clau per saber viure i entendre aquest temps que l’Església ens proposa per preparar la Pasqua: Hem demanat Déu, “que la santa Quaresma ens sigui profitosa per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”.

El camí de la nostra vida cristiana és el camí d’una progressiva unió i identificació amb el Crist que patí, morí i ressuscità per nosaltres. Tot cristià, des del baptisme, està cridat a seguir aquest camí. Però el seguiment de Jesús no ha de ser una imitació purament externa de la pobresa o de les privacions de Jesús. El seguiment de Jesús ha de ser sobretot interior i aquest camí, que estem tots invitats a recórrer, l’Església ens ajuda a fer-lo més especialment present en les nostres vides, d’una manera mística i resumida, cada any per la Quaresma.

Ens diu l’evangeli d’avui que Jesús, empès per l’Esperit Sant que reposa damunt d’ell, després de ser batejat per Joan al riu Jordà, s’endinsà en el desert per així poder intensificar el contacte amb el seu Pare del cel. El relat de les temptacions de Jesús, no és una paràbola ni és un fet aïllat que té lloc al començament del seu ministeri, com pot semblar, a primera vista, si fem una interpretació literalista del text evangèlic. Les temptacions de Jesús són una realitat que abasta tota la seva vida. Encara que aquí se’ns presentin escenificades en tres episodis, aquestes temptacions reflecteixen una nota de fons que ressona al llarg de tot l’Evangeli. Jesús, el Fill de Déu fet home, s’hagué d’enfrontar, aquí a la terra, amb tota la força amenaçadora del mal, va haver de lluitar i la va derrotar.

No cal que ens imaginem a un diable amb figura humana que es posa a dialogar amb Jesús i que el transporta d’un lloc a l’altre. Les tres temptacions representen a la perfecció els mals contra els quals va venir a lluitar Jesús. Jesús per dur a terme la missió salvífica que el Pare li ha confiat, ha escollit un camí de pobresa, de humilitat i de servei fins a donar la vida pels demés. És un camí molt diferent dels que pretenen que el voler de Déu s’adapti als capricis dels homes. Però el temptador li suggereix un camí més fàcil: el de la vida còmoda, el del poder polític i el de l’èxit espectacular. Un camí, aquest últim, que està més d’acord amb les expectatives humanes.

La primera prova ens la presenta l’evangelista en un moment de debilitat humana: Jesús ha estat quaranta dies sense menjar i té gana. Se li demana que faci un miracle en profit propi: que converteixi les pedres en pans. És la temptació de consumir i d’utilitzar en benefici propi tot el que tenim a l’abast. No ajudem a les persones perquè ho necessitin, sinó perquè amb la nostra ajuda tindrem el seu reconeixement i ens en podrem aprofitar. Jesús no fa servir les persones pel seu propi profit, es dedica als altres pel bé d’ells mateixos. En un món en el que milions de persones moren de fam, ¿no estaríem nosaltres també d’acord en demanar que les pedres es converteixin en pans? Però Jesús defuig la temptació i dirigeix l’atenció cap un altre aliment: la Paraula de Déu. Si deixem que l’Esperit Sant converteixi el nostre cor de pedra en un de carn que sàpiga estimar, llavors hi haurà pa damunt la taula de tothom i n’hi haurà cada dia.

La segona temptació és la del poder. És una temptació primària que coneix tota persona: és la temptació d’exercir poder sobre els altres. Ens sentim impotents davant les pròpies errades i febleses i busquem dominar-ho tot amb tal de no semblar febles davant els altres. En un món en que hi ha tanta gent oprimida i en el que hi ha tanta injustícia, ¿no seria lògic que Crist i l’Església es convertissin en el centre d’un poder que fos garantia de pau i prosperitat? Doncs això, és justament el mateix que el diable va suggerir a Jesús: si venia a establir el Regne de Déu, ¿perquè ho havia de fer deixant-se matar clavat en creu? Doncs perquè el que es deixa posseir per l’afany de poder, perd la capacitat d’estimar i acaba fent-se esclau, i al mateix temps adorador, de tot allò que pot mantenir-lo en la seva posició dominant.

La tercera temptació te a veure amb la imatge de Déu. El diable invita Jesús a fer una exhibició espectacular per així demostrar, obertament, la seva filiació divina davant l’opinió pública tot tirant-se daltabaix del temple. És la mateixa temptació que sortirà de la boca d’escribes i fariseus quan li exigiran, per poder creure, que faci un miracle sensacional en el cel o, quan clavat a la creu, el desafien dient-li: “Si ets el fill de Déu, baixa de la creu perquè ho veiem i creurem en tu”. I en el nostre món, que hi tanta gent que és incapaç d’arribar a la veritat, ¿perquè Déu no fa un gran miracle perquè tothom cregui? Però Crist no vol abusar espiritualment dels altres, Déu no vol obligar l’ésser humà a res, ni tan sols a que cregui. Només el qui arriba a trobar l’amor que Jesús ens ofereix, podrà arribar entendre el que Crist significa i el que Crist realment és. Crist, en la seva vessant humana, va tenir temptacions. Ell les va vèncer, amb l’oració i el sacrifici, amb la docilitat a l’Esperit i la fidelitat a la Paraula. També nosaltres ho podem fer, amb el seu ajut.