Ahir vaig estar fins tard veient la pel·lícula “Todos los hombres del Presidente” de Alan J.Pakula, amb Dustin Hoffman i Robert Redford, sobre els fets del Watergate que varen culminar amb la dimissió del president Nixon.
Quan la Justícia no es para davant de la màxima autoritat política, podem dir sense cap dubte que la divisió de poders –i per tant, la democràcia- és plenament consolidada, eficaç i efectiva.
A Espanya, els darrers casos de corrupció enviats a la Justícia estant anant en aquest mateix sentit i això és positiu ja que ajudarà a aquesta consolidació. El cas Bàrcenas, els Ero’s d’Andalusia, els judicis a ex-presidents autonòmics, el darrer cas Rato, estan fent que la Justícia espanyola vagi prenent cos i independència. Quasi m’atreviria a dir que com més casos surtin i com més amunt apuntin, més útils seran a aquesta finalitat de consolidació de la tercera pota de qualsevol sistema polític que vulgui esdevenir plenament democràtic.
A Espanya, però, hi ha una Institució que es mou en una ambigüitat absoluta. Ni és Tribunal de Justícia, ni és pròpiament Institució Política que sigui resultat d’unes eleccions populars. Ni és independent. Em refereixo al mal anomenat Tribunal Constitucional. En té el nom, però no actua com a tal. Els seus membres són nomenats a dit pels partits polítics. Oficialment, no donen compte a ningú. Les seves decisions (sentències?), són inapel·lables. Però sospitoses.
Sospitoses, perquè els membres són nomenats a dit pels partits. Sospitoses, quan accepten denúncies fora dels tràmits establerts per la pròpia Constitució, no inhibint-se’n. Sospitoses de manca d’independència quan emetent sentències que canvien la base constitucional i el rang de lleis bàsiques, com ho són els Estatuts, cap força política central protesta. Al contrari, ho celebra.
Fins i tot incompleixen la pròpia llei de formació del Tribunal i donen per vàlides les decisions de tribunals caducats i no passa res. Apliquen criteris contradictoris en la formació del Tribunal, rebutjant un membre en base a un criteri, que posteriorment, no s’aplica, quan es donen circumstàncies molt més agreujants. I a sobre, el fan President del Tribunal. I no passa res.
I jo penso, si un Tribunal Constitucional, -12 persones nomenades a dit- capgira allò previst en la pròpia Constitució, i s’accepta i se’n fa sentència inapel·lable, on radica l’ única sobirania que la constitució diu que recau en el “poble espanyol”?
Spain is different. Oi tant! La Constitució i els Estatuts han de ser aprovats i modificats per majories qualificades de les Corts i Parlaments sobirans. I no obstant això, tenim aquestes 12 membres del Tribunal que, sense pietat, decideixen ells tots solets sobre allò que la sobirania espanyola ha aprovat i el Cap d’Estat ha signat. Això no és un Cop d’Estat?
On radica doncs aquesta sobirania de la que s’omplen reiteradament la boca, el Sr. Rajoy, la Sra. Santamaria i tants d’altres? Quins pactes es poden fer i amb quines garanties es poden mantenir, amb polítics així, si després hi ha la porta del darrere que en diuen Tribunal Constitucional, al servei de les polítiques dels governs centrals i centralistes?. El Tribunal Constitucional, quan els cal, és el Dipositari de la Sobirania espanyola.
No podem afluixar. Ens hem de mantenir ferms i continuar el camí que hem emprès. D’un Estat com l’espanyol, libera-nos Domine!
Agraeixo les amables paraules del Sr. Garrigues Walker i el seu optimisme. Ell i persones com ell podrien merèixer la meva confiança. Sembla una persona fiable. El problema a Espanya, però, rau en les Institucions. No són fiables. Les regles del joc no poden ser com la plastilina. Coincideixo amb el Sr. Garrigues que l’Estat Espanyol és una entitat de pes i de pes internacional. Precisament com més pes tingui aquest estat, més cal allunyar-me’n. Perquè –talment com un nou Saturn- el seu objectiu és cruspir-se’m. I Saturn sempre serà Saturn. I Espanya, sempre serà Espanya. For ever and ever!
Això que sembla tan palès i evident, com és que encara hi ha gent que no se n’adona?
