Sé que el procés sobiranista ha agafat un to intencionadament poc crispat, que defuig les declaracions més exaltades. A les manifestacions i al concert del Camp Nou i a la cadena humana n’hi ha que criden a la calma quan es canten frases del tipus “boti, boti, boti, espanyol qui no boti” o el “fora, fora, fora la bandera espanyola”. Com va escriure recentment Josep M. Puigjaner en aquestes pàgines virtuals, el president i el procés per extensió són “fortiter in re, suaviter” in modo. Segur que és millor així, més útil i pacífic. No obstant això, i perdoneu-me la sortida de to i que em desviï del guió de la utilitat, quan vaig veure els diputats de la CUP abstenir-se en la votació del proppassat 16 de gener sobre la transferència del 150.2 amb l’argument que no s’ha de demanar permís per exercir un dret, vaig pensar que tenien tota la raó del món.
En realitat, tots ho sabem, però fem veure que no ens n’adonem. Salvador Sostres no deixava de repetir-ho als seus articles fa anys. Ho escrivia el 2006, i el 2010, i a propòsit del Barça, tothora i a tomb de tot. (Ara no sé si encara ho escriu, perquè sóc un dels milers de lectors que el va deixar de llegir tan sovint quan va començar a escriure a El Mundo.) Però és que fins i tot escriptors poc sospitosos de ser arrauxats com en Jaume Cabré, un dels més internacionals que tenim, ho sap i ho va dir ‘sotto voce’ a Martorell, en un club de lectura, a propòsit de Senyoria. Cabré va descriure la Barcelona de finals del XVIII i, ja cap al final de la xerrada, no va obviar una obvietat: que estava ocupada militarment. Aleshores, abaixant la veu, però amb plena consciència del que deia, va afegir: “Bé, com ara”.
Tothom ho sap, però fem veure que no i intentem oblidar-ho. Encara que resulta difícil oblidar-se’n quan ens ho refreguen dia sí i dia també els mitjans ultres i les xarxes socials. Un dia és un article a Alerta Digital. Un altre, una broma molt desafortunada al Twitter d’un fòrum de guàrdies civils, a tomb de la pregunta amb dos apartats que tindrà el referèndum del 9 de novembre…
En realitat, la prova de foc per saber quins territoris volen seguint ser espanyols i quins no seria molt fàcil de fer. (A banda d’un referèndum, que és veu que és molt dolent ‘per se’ i, per postres, inconstitucional.) Consistiria, ras i curt, a evacuar d’un territori X tots els efectius de l’exèrcit, de la guàrdia civil i de la policia nacional. Tots. Si el resultat d’aquesta marxa d’homes armats és el robatori de neveres i televisors de plasma, el pillatge i el desordre públic, aleshores hem de convenir que aquell territori és una regió espanyola més. Si, en canvi, es proclama ‘ipso facto’ la independència d’aquell territori, haurem de convenir que l’únic que el mantenia lligat a l’Estat central eren la por i l’amenaça, la coacció armada, el pes de la bota militar.
Però aquest experiment no es portarà mai a terme, ja que el seu resultat, qui més qui menys, ja se l’imagina. Mentrestant, nosaltres seguirem fent veure que no som un país ocupat i els nostres ocupadors fent veure que són aquí per un simple canvi de domicili.
