Amb les seus moments carrinclons –algunes reivindicacions i crits dels artistes ens feien retrocedir al anys setanta- i de mala educació i freakisme independentista –les xiulades a en Ramoncín quan parlava en espanyol-, la trobada al Camp Nou va ser –amb paraules del Toni Soler a l’Ara- l’enèsima demostració de força, una força democràtica i cívica, feliçment ingènua, insubornable. Va l’expressió de la normalitat del procés sobiranista on un poble i els seus artistes, intel·lectuals i científics expressaven la seva il·lusió i la seva fe en el país. Aquesta íntima convicció dels presents va ser professada en la repetició de les lletanies d’«El meu poble i jo» de l’Espriu recitat per la Núria Feliu i va ser reblada amb la superba declamació de la Montserrat Carulla de «La Campana de sant Honorat» d’en Josep Ma. de Sagarra: Encara sona; hi ha qui no la sent, / qui té l’orella molt rasposa, / qui l’aparta com un mal pensament, / però encara repica a sometent / nostra campana fosa.
Des del dimecres passat el país ja té un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i el President de la Generalitat enviarà un carta al Presidente del Gobierno espanyol, però la percepció d’un tactisme excessiu i de tenir el fre de mà posat persisteix. Fa anys que la societat empeny amb iniciatives de tota mena, mostra un esperit de convivència encomiable –que són sinó les consultes celebrades durant dos anys arreu de Catalunya?- i ha situat la política del país en la necessitat de dirimir el nostre futur. El terratrèmol ha estat tan fort que ja ningú es pot escapolir de definir què vol i on està: l’entusiasta ovació a un feliç Dyango en començar i en acabar la seva actuació n’és la darrera demostració. Però n’hi ha prou amb tot això?
Sense la implicació dels polítics, dels poders fàctics i del suport internacional el procés no reeixirà, però dissabte la societat civil va enviar un altre torpede: nosaltres no afluixem! Ja ho deia en Sagarra: La varen despenjar de vora el cel, / encara més amunt ara repica, / ni grapa de botxí ni foc cruel / de mal no poden fer-n’hi gens ni mica. / Canons i lleis i forques, això rai! / Se’ns menjaran segons la seva gana, / però ningú pot ofegar-nos mai / la Veu de la Campana.
