Que difícil, ser valencià de cor i de bé! Igual que illenc, és clar. Fabra i Bauzá, fidels dependents de l’escarransida botiga de queviures espanyola, una sola llengua, una sola bandera. Països sense símbols i sense llengua. Deu ser ja proper el dia que els estudiants valencians ja no deuran llegir ni estudiar Jordi de Sant Jordi, ni Ausiàs March, ni Martorell i el seu Tirant, ni el fals cornut i en realitat lúcid Roís de Corella i la seva Tragèdia de Caldesa, ni el mateix Joan Fuster. I els de les Illes, ni Llull, ni Turmeda, ni Costa i Llobera, ni Alcover, ni Rosselló-Pòrcel, ni Villalonga. Potser no és tan lluny el dia que ni tan sols sabran ja qui foren i què feren i què escrigueren, ni en quin idioma. Ni tele, ni ràdio ni premsa escrita. Ni llengua, per tant. Ni història. Només l’espanyola o castellana, que, com se sap, és la mateixa poca cosa. I prou. Això per als qui ara manen, és clar, i per als qui els voten. Per a ells, ser valencià, o balear, és la seva manera de ser tan sols espanyols, o castellans, que és també la mateixa poca cosa, i d’honorar les glorioses gestes dels qui ara els assimilen i uniformitzen i amb això no pretenen sinó eliminar-los. Ens afecta a tots, a ells i a nosaltres. Estem encerclats. Estem en guerra. En peu de guerra. Germans del sud.
