Hi ha un fet incontestable que es remunta al 2003, quan ERC va trencar pel mig la Catalunya autonomista dual que vivia ofegada i anestesiada pels lligams que els dos grans partits regionalistes catalans tenien amb els diferents governs espanyols, repartint-se el negoci de la misèria. Efectivament, els republicans van començar a obrir el camí institucional perquè l’independentisme, fins al moment marginal, pogués treure el cap en el debat públic i polític del país. Per entendre’ns, Catalunya era el mirall d’aquella tertúlia estrella del matí radiofònic d’en Bassas amb en Lluís Foix i en Pere Portavella. Aquella cosa tan provinciana i avorrida. Ara, quan tot ha esclatat i les vergonyes s’han ensenyat, la Catalunya Foix, Carol, Burniol, Vidal Folch, etc. ha saltat finalment pels aires i tots malden des del programa del Cuní per entendre què coi ha passat en aquest país perquè la cosa hagi arribat fins aquí. Doncs el que ha passat bàsicament és que l’estat espanyol ha fet el que sempre ha fet al llarg de la seva bruta història; xuclar des de la metròpoli tot el que les colònies generaven per després malgastar-ho en infraestructures ruïnoses i crear bombolles, ergo inflació econòmica. Així, mica en mica han anat perdent territoris i la seva escassa credibilitat davant el món civilitzat. Ha passat, també, que el secular regionalisme nostrat ha naufragat en cada pacte amb Madrid, i alhora ha anat perdent força a mida que, per una banda, l’estat es recentralitzava i, per l’altra, l’independentisme practicava la prova del cotó als tediosos partidaris de l’encaix a Espanya. Fins al punt que CiU s’ha trencat en dues ànimes, i el PSC ha acabat marginal lluitant per no acabar en l’última posició al Parlament (això ho veurem aquest proper 27S). Ara, a l’independentisme només li queda repassar-se l’últim reducte federalista que es concentra principalment en el dogmàtic i opac món que representen aquestes esquerres filocomunistes aplegades en el conglomerat ICV/Podem/EUiA/BeC. I també en el conservadorisme de dretes català que aplega cada vegada menys empresaris al voltant d’UDC. Paradoxalment, dues cares de la mateixa moneda que s’esforcen per un diàleg inexistent amb Espanya i per una entesa que ells saben que mai arribarà. Heus aquí la seva maligna acció política. Per tot plegat, la nostra abnegada feina és seguir amb la prova del cotó constant, posar-los en contradicció sense descans, fins a l’últim minut, tal com van fer els independentistes en el ple de l’ajuntament de Barcelona la setmana passada, amb la qüestió de l’AMI. Dessagnar-los en vots, traient-los tots els indecisos que encara van despistats pul·lulant sota la seva retòrica populista, fins que a la seva riba del riu només hi quedin els ressentits i els que odien la llibertat de Catalunya.
