Tard o d’hora, ens havia d’esclatar als nassos la manca quasi total d’educació sexual dels menors combinada amb l’accés al mòbil sense control des d’edats infantils ben primerenques. El resultat? Les «manades» de nens, fins i tot menors de 14 anys, que violen en grup, com s’ha conegut recentment a Badalona. Podem fer-ne responsable l’administració, però, i els pares que faciliten els mòbils a nens de 8 anys, què? Què n’hem de fer? Perquè és cert, hi ha moltes famílies que han comprat el mòbil pel nen i no s’han plantejat res més. I dic nen, expressament: el 96,8% de menors condemnats el 2021 per delictes sexuals van ser homes. I és que les famílies, els pares, no han parlat amb els fills sobre les conseqüències d’estar tot el dia enganxat al mòbil, no els han posat límits, no els han advertit que les imatges no son la realitat, ni els han parlat de la gestió de les seves emocions especialment a l’adolescència…
I així les coses, la violència sexual comesa per menors ha anat creixent en els darrers anys a l’estat espanyol: el 2021 es van condemnar 439 menors per delictes sexuals, un 12,6% més que el 2020 i un 5,5% més que el 2019. Dels 439 menors que van cometre delictes sexuals, 177 tenien 14 anys. El total de delictes de naturalesa sexual que van cometre van ser 609, un 27,7% més que el 2020 i un 11,1% més que el 2019. Cert és també que l’enorme difusió de les notícies i la victimització derivada d’aquests delictes han posat el focus com mai en les conductes sexuals delictives dels menors (Benedicto, Roncero, González, 2017). Afegeixo que el 2021 també va ser un any de rècord pel que fa a malalties de transmissió sexual entre joves, que utilitzen menys el condó en les relacions sexuals. La clamídia pot provocar infertilitat en les dones, la gonorrea infertilitat en els homes, la sífilis pot afectar el cor, el cervell, els ulls i altres òrgans; les malalties de transmissió sexual poden tenir conseqüències greus per als adolescents.
Aquesta vinculació entre accés a la pornografia i augment de delictes sexuals per part dels menors no soc ni la primera ni la darrera en remarcar-la. De fet, ja al 2012, l’advocada Encarna Yuste advertia d’aquesta possible relació entre ambdós fenòmens al Diari Las Provincias. La Fiscalia General de l’Estat, el setembre passat, demanava una reflexió com a societat davant «el progressiu i important increment» de delictes sexuals comesos per menors d’edat. I està bé, al meu entendre, demanar una reflexió com a societat, més enllà de moralismes per les conseqüències que poden tenir aquests delictes, inclòs el dany moral a la víctima directa del delicte. Seto i Lalumiere (2010) han estudiat les diferències entre els menors que cometen delictes sexuals i els que cometen altres tipus de delictes: els agressors sexuals juvenils tenen un menor historial antisocial, es relacionen menys amb iguals dissocials, tenen menor abús de drogues, tenen major victimització (sexual, emocional o física), haurien estat exposats a la pornografia o a la violència dins la pròpia família i mostren interessos sexuals desviats en major proporció que els menors infractors per delictes no sexuals.
Torno a la necessitat de reflexió que demanava la Fiscalia. Hem de reconsiderar l’accés a la pornografia dels nostres joves i infants des de la família, l’escola i els serveis socials. La desinformació, el desconeixement, la mala interpretació, la curiositat, la vergonya i el tabú dels nostres infants i joves, els hem d’afrontar des de tots els fronts possibles. Hem de poder parlar amb ells sobre la sexualitat i les malalties sexuals encara que ens sembli que a un nen de 8 anys no tenim res a explicar-li. Hem de retrobar espais de naturalitat i franquesa per enraonar sense els prejudicis que habitualment ens acompanyen en l’àmbit sexual, si volem que les xifres no continuïn avançant com ho fan.
