Estem a les envistes de la festa de Sant Jordi. És una excel·lent ocasió per considerar què ha significat i significa per a Catalunya la celebració del patronatge d’aquest sant, embolcallat en el mantell de la llegenda, però no pas absent de la història.
Sant Jordi és un personatge que ha acompanyat el poble català durant segles. Aquest oficial de l’exèrcit romà, nascut a la Capadòcia, fou mort el 23 d’abril de l’any 303 a Palestina per haver-se mantingut fidel a la fe cristiana. Des d’aleshores, la seva gesta es va estendre a moltes de les comunitats cristianes orientals i, alhora, a un bon nombre d’Esglésies occidentals. L’impacte de la personalitat d’aquest màrtir generà tal adhesió i empatia que fou adoptat com a patró per diversos països: Rússia, Grècia, Anglaterra, Àustria, Geòrgia, Lituània, Armènia, Portugal.
L’enorme atractiu d’aquest confessor de la fe cristiana radica en la seva condició de lluitador i de vencedor en les batalles contra les manifestacions del Mal a la vida humana. Se li atribueixen les actituds necessàries en tot combat lleial i alliberador: el coratge, la fortalesa, però també la sensibilitat i l’esperit de generositat.
Justament ara, en aquest 2015, en què Catalunya malda per fer-se un lloc entre els pobles de la Terra, ens escau recórrer al patronatge d’aquest sant alliberador. Necessitem que Sant Jordi ens deslliuri de les mancances que Catalunya té com a poble. I sobretot li hem de demanar que ens preservi de la temptació de continuar essent una nació adolescent. L’etapa d’adolescència ha durat a Catalunya molts anys. I fins avui, que estem sortint-ne, hi ha hagut molta indecisió, molta inseguretat, molts dubtes i vacil·lacions. No sabíem ben bé què volíem. Anàvem temptejant. Anàvem somiant què volíem ser quan fóssim grans. I mai no ho acabàvem de ser.
El panorama que avui presenta la societat catalana és millor que el de temps passats. Quan l’examinem, detectem que sí, que és veritat que un contingent significatiu de catalans ja entrat en l’edat adulta, que és l’edat en què, a més de les persones, també els pobles escullen què estan decidits a ser en la polifonia de pobles que configuren la Terra: o pobles lliures o pobles subalterns.
Tanmateix, una altra part de la ciutadania d’aquest país no té encara consciència de pertànyer a una nació amb personalitat pròpia –diferent de l’espanyola-, que demana autogovernar-se plenament. Són ciutadans que, per la raó que sigui, es mouen entre el dubte i el temor, i no acaben de decantar-se per la proposta d’una Catalunya sobirana perquè probablement no conceben el futur del poble català fora de l’Estat espanyol.
I, finalment, també existeix una altra porció de ciutadans que són aliens al país on viuen, que són espanyols sense matisos, que voluntàriament ignoren la llengua catalana i la seva cultura, i que no han estimat mai tot allò que constitueix la personalitat col·lectiva del país que els acull.
Aquestes tres tipologies de població existeixen a la Catalunya actual. De la proporció de ciutadans que de cadascun d’aquests segments vagin a les urnes el 27 de setembre, depèn el futur proper d’aquest país. Com que no el sabem, aquest futur, ens adrecem al patró Sant Jordi amb la veu del poeta Josep M. López-Picó i declamem: “L’espasa se us torna tija/ de flor de lliri a la mà./ Volem cavaller Sant Jordi / l’homenatge compartit/ per un triomf que s’acordi/ amb l’alè de l’esperit”.
