Em pregunto quan va ser però en algun moment de les darreres dècades vam perdre el contacte amb les paraules i vam deixar d’explicar-nos com cal. Vinc d’una infància i joventut de convivència intergeneracional, on els avis, l’avi sobretot, tenia una immensa cultura oral.
Un català ple de matisos, de vocabulari ric i d’expressió finíssima. Recordo sobretot els dinars del divendres. Havia estat mercat a Cervera i era l’únic dia en que sortien del poble i passaven tot el matí remenant entre parades, tancant tractes i parlant amb un i amb l’altre.
El dinar es convertia en l’espai on relatar aquestes trobades i qualsevol fet, per petit que fos, es convertia en una història apassionant. Els relats s’aguantaven durant molts minuts a vegades per desesperació nostra (joventut impacient!) que patíem esperant-ne el final.
Vaig tardar anys en descobrir que el desenllaç era el de menys, i que tot el valor estava en aquell relat sostingut: els canvis en el to de veu, el suspens, els girs, les imitacions…
Només ara, amb el temps, he arribat a valorar la immensa sort d’haver estat iniciat en aquell món de la cultura oral. Hores i hores a l’estiu sota el canyissar de l’hort, quan l’avi amb el veí s’asseien tot un matí explicant històries totes viscudes i reals, però enriquides per la imaginació i la memòria.
A mi m’admirava, per exemple, que l’avi hagués estat durant la guerra en tants llocs diferents i hagués vist tantes coses, perquè quan les explicava semblava que les havia viscut totes.
En contrast, costa ara trobar relats, i fins i tot, a aquells que haurien de ser-ne una mena de professionals els costa sostenir una narració. Periodistes, tertulians, cronistes varis… comencen pel final, interrompen la narració, la fragmenten, es cansen de seguida i el discurs acaba desencaixat i confús.
Massa acceleració, però també massa mandra. Perquè el relat necessita temps, esforç i concentració, i de cap d’aquestes coses n’anem sobrats.
El relat demana, en definitiva, pràctica i conversa, i ai las!, la conversa ens l’hem carregada des de fa temps i l’hem convertida en un emissió sincopada de sons. El problema és que carregant-nos el relat ens carreguem també el pensament, el degradem, l’empobrim i això, sense ser-ne l’únic factor, té molt a veure amb algunes coses que ens passen.
Ens cal cultivar el llenguatge, ens cal recuperar el relat i per això potser ens cal recuperar aquells condicionants que abans parlàvem: temps, esforç i concentració. Com qui cultiva la música, la dansa o qualsevol art a través de la pràctica, ens cal cultivar el llenguatge. No ho encarreguem només a l’escola, fem-ho també a casa.
Per exemple, demaneu-li al vostre fill que us expliqui com ha anat l’escola, però doneu-li temps, i si és ell que s’accelera perquè té pressa, demaneu-li amb preguntes que s’allargui. Obtindreu dues coses: sabreu com ha passat el dia però, sobretot, haureu practicat una estona de conversa i això dia a dia i amb els anys tindrà un valor incalculable.
Ja no és només amor a la llengua, sinó amor a la conversa i a les relacions socials. Recuperar el relat és recuperar la nostra capacitat de raonar i d’enraonar-nos.
