Ens contaminem de la manera de fer dels funcionaris madrilenys, i no ens n’adonem. Molta de l’administració catalana està impregnada de la sacralització i supeditació estricta a la norma. Tot són o parets o portes. No hi ha finestres.
Aquest article que corre de Borja de Riquer sobre l’orgull del funcionari espanyol, pot incloure tranquil·lament també -i per dissort- una part del funcionariat català. Hi ha però, un mal pitjor encara, és que aquesta contaminació arribi també al poble.
Quan davant d’un problema, per greu que sigui, només contemplem el sí o el no, el blanc o el negre, quan només ens movem entre allò permès o allò prohibit, ens hauria de pujar la mosca al nas, i pensar que alguna cosa no estem fent bé.
Estic fent aquestes reflexions arran del manifest del grup Koiné i dels debats que n’han succeït. No tinc el costum de fer-ne seguiment de tots els debats, escrits i parlats, perquè francament m’hi poso nerviós. Personalment els trobo excitants, i, a la vegada, enervants. I això no em convé. Però davant del tema del futur de la llengua no em puc abstenir.
Per començar, jo em pregunto: Què és el que volem del català? Jo ho tinc molt clar: no només la supervivència. Vull, si pot ser, que arribi a ser l’única llengua d’ ús general al territori. Si això ho tenim clar, i apliquem el sentit comú i respectem a la gent, parlin el que parlin, les decisions seran correctes.
Per mi el debat entre oficialitat i no oficialitat no em serveix. No em serveixen gairebé mai les dicotomies. Si entrem en prohibicions, correm el perill d’endurir comportaments dels castellanoparlants i d’introduir-hi ressentiments que fins ara no hi són. Podem ofendre fàcilment, per molt raonat que sigui el document de proclamació d’oficialitat única.
Per mi, el debat hauria de fugir de l’única alternativa en oficial, cooficial, no oficial. Per mi, el català hauria de ser l’única llengua oficial i crear al mateix temps i en el mateix acte, la categoria de llengua “permesa”. I dintre d’aquesta categoria podríem catalogar-hi el castellà i potser alguna altra llengua, en funció de les necessitats. La categoria de llengua “permesa” hauria de ser permanent. La categoria de “llengües permeses” tindria calendari i caducitat ad-hoc.
No ens omplim la boca que som un país acollidor? Doncs, si els col·lectius són o esdevenen prou importants, potser hi hauríem d’incloure com a llengua “permesa”, també altres llengües. Si el nostre sistema d’ensenyament lliga amb tot això, i tenim un progrma d’inclusió ben estructurat, podem arribar a fer que l’administració tingui com a llengua “oficial” només el català, però que s’admetin intervencions parlades i/o escrites en altres llengües “permeses” i rebaixar l’ús forçat de la llengua “oficial” única. Altrament estaríem actuant com ho ha fet sempre Espanya.
Lògicament l’extensió de llengües “permeses” haurà d’anar aparellada amb una formació escaient del funcionariat.Si volem ser independents, hem de vèncer i convèncer. Per força hi haurà d’haver un període de transitorietat que ho salvi tot, la llengua i les persones. Totes.
