Doncs sí, un altre cop ha arribat. L’estiu. Aquella època que tot l’any anhelem com si fos el premi final d’una cursa interminable. Ens hi aboquem amb il·lusió, cansats del ritme frenètic del segle XXI i guiats per una nostàlgia que ens fa creure, ingènuament, que qualsevol estiu passat va ser el millor de les nostres vides.
Només calen un parell de dies perquè la realitat em desperti: la calor és asfixiant, la humitat enganxosa, la quantitat ingent de gent allà on vas, els preus desorbitats per fer qualsevol escapada, la diversitat de plans estrambòtics que es proposen a casa per fer en família (que res tenen a veure amb els que tu havies pensat, que són els bons) i la necessitat democràtica de fer “una mica de tot perquè tothom estigui content” s’encarreguen d’anar esgarrapant i danyant la cuirassa d’aquella il·lusió que semblava inexpugnable. Mentrestant, el teu compte corrent cau més ràpid que la recuperació de la lesió de Ter Stegen.
Tornar a viure moments com quan arriba el vespre, la casa s’atura, per fi tens aquell moment només teu després d’un dia intens tots junts, el comandament en mà et fa rei i senyor… Però t’adones que no fan res que pagui la pena veure. Els partits de qualsevol esport són avorrits i les pel·lícules d’estrena estivals, “fresques i apocadetes” tenen guions tan evidents que et preguntes com pot ser que en Tom no li digui a la Julia que l’estima al minut 5 de pel·lícula i t’hagis d’esperar al 140. Finalment, quan optes per una vintage, d’aquelles que mai fallen, mires el rellotge i ja són gairebé l’una, i recordes que l’endemà sona el desperador a les 7, sopresa: toca parc aquàtic. Una d’aquelles concessions que vas fer i que pensaves que no arribarien mai.
Home de 47 anys de complexitat físca grossa amb vertigen. Par5c aquàtic.
Un lloc ple com un ou on, mig despullats, els éssers humans fan cues interminables per baixar per un tobogan que proporciona una experiència de sis segons. Ja ho deia Sartre: “L’infern son els altres”. Un entrepà et costa com un menú complet de qualsevol restaurant de dilluns a divendres de la comarca de la Selva i un refresc et fa replantejar si realment et guanyes el que et mereixes per la feina que fas durant l’any. Aquí, lector, podries pensar “Fes-t’ho a casa i enduu-t’ho”, però aquesta opció també té conseqüències devastadores: t’has de llevar a les 6.15 per preparar-ho tot i encertar amb la compra del dia abans: no havíem quedat que eren vacances?
Tot sigui per la felicitat compartida. Compartir és viure, deien a l’esplai del meu poble. Et repeteixes que val la pena, que el somriure dels teus compensa qualsevol sacrifici mentre et condemnes voluntàriament a passar el dia a 72 graus llegint un llibre que no has encertat triant-lo, però que és el teu únic aliat per desconnectar del soroll a la piscina d’onades artificial on s’hi amunteguen el que per tu són milers de famílies. L’hamaca la pagues amb gust, 15 euros tot el dia, segurament serà la millor inversió del mes.
Al vespre, quan arribes a casa, inevitablement, descobreixes que t’has cremat tot hi haver-te posat religiosament crema solar factor 50. “Es que no te l’has repartit bé” m’han proferit insults que he estat capaç d’encaixar millor que aquesta frase a les 8 del vespre després d’un dia de parc aquàtic.
Dutxa i sessió d’aftersun mentre veus com tothom cau rendit. S’han buidat d’energia: tornes a recuperar el comandament, tornes a ser rei i senyor… Però la programació no només continua sent semblant sinó que aquest cop l’acompanyen els pessics de la rostida diurna, que per altra banda piquen menys que el que t’ha costat econòmicament aquell dinar de somni.
I a dormir aviat. Demà toca excursió a la llotja: veurem com arriba el peix fresc, farem guàrdia entre centenars de persones per viure una experiència única i acabar comprant el mateix que trobaríem a la peixateria del poble, però una mica més car, segur. La bona notícia: no em cremaré. Amb sort acabarem al vaixell d’un amic i farem cap a una cala preciosa on hi ha tants vaixells com cotxes en hora punta de mitjans d’octubre al nus de la Trinitat. No descarteu servei de guàrdia urbana i tràfic marítim d’aquí dos dies.
I entre excursió i excursió el setembre arribarà acompanyat del plany. El desig desesperat del retorn a la rutina per allò de “tornar a posar ordre” que experimentaré els últims dies d’estiu s’esvairà a una velocitat endemoniada, i, inevitablement, el record de les sortides, els riures, les cremades i aquell caos amable que és estimar i viure les teves pròpies contradiccions es transformarà en la nostàlgia encarregada de tornar a posar el compte enrere tot somiant que el proper estiu sigui com aquest, tan imperfecte i tan nostre.
Sartre també deia que estem condemnats a ser lliures, doncs sí estimat Jean-Paul: ens hem guanyat l’estiu.
Avui no hi ha König. El pressupost no perdona.
