«Pensar no fa pobre», deia el meu pare, que sempre tenia una dita a punt justament per fer pensar als joves de casa. Fa temps que podem observar un fenomen: el progressiu buidament del sentit de les festes religioses i patronals, o que es tergiversin.
El Nadal és una festa cristiana que progressivament ha esdevingut la més pagana de les festes. Quin sentit té avui la celebració de la festa del Nadal en les nostres societats secularitzades, laiques, atees? Una festa de retrobament familiar a tot estirar, ja que el sentit religiós del Nadal hi és absent. Progressivament el sentit espiritual, fonamentat en una creença, de la festa del Nadal s’ha anat desvirtuant per exalçar la gran i espectacular festa del Mercat que ens posa a les mans regals que poc necessitem i generalment fets per força, per quedar bé. És clar que hi ha amables, càlides i sentides excepcions, però són això, excepcions enmig d’un mar de purpurines.
El mateix podem dir de les festes majors de pobles i ciutats que se celebren sota l’advocació de sants i marededéus. Pocs les celebren en el sentit religiós originari. Aquestes festes anuals han esdevingut manifestacions profanes: pa i circ de gran lluïment i grans pressupostos municipals. Amants de tallar cintes i hàbils en discursos de paraules buides, alcaldes i regidors assisteixen en els bancs de primera fila a una missa que els és tan sols una representació.
El Carnaval ara és una performance laica de disfresses i cavalcades vistoses, no l’avantsala ritual del període de la Quaresma. La progressiva dessacralització de les nostres societats ha anat buidant el sentit de les festes tal com van ser instaurades, el seu sentit espiritual, religiós, ens queda als dits… Hora seria, potser, no de deixar de celebrar-les, ja que les festes són fars de llum necessaris per a l’equilibri de la vida quotidiana, sinó de celebrar-les en un altre sentit festiu. Si els nostres dies ens han portat cap aquí, cabal seria «no prendre el nom de Déu en va», com diu el segon manament.
