L’Andreu González (L’Hospitalet, 1974) és filòleg i tècnic de normalització lingüística. Actualment viu a Martorell. A més de col·laborar habitualment amb El Matí Digital, participa en diversos mitjans de comunicació com ara la revista El Ciervo o La Xarxa Ràdio. A banda de tot això, és un escriptor molt prolífic: ha fet poesia, novel·la històrica i, fins i tot, reculls d’acudits. “Bon cop de falç!”, escrita conjuntament amb en Ramon Gasch, li va comportar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica i va ser un èxit de vendes amb diverses reedicions. Rere la seva aparença de timidesa i el seu to de veu poc estrident s’hi amaga una persona amb molt sentit de l’humor i enginy per expressar-lo. Aquests trets que el caracteritzen es poden veure en el llibre que acaba de publicar conjuntament amb l’il·lustrador Jordi Calvís, titulat ‘Herois indepes‘. Es basa en un recull de frases catalanòfobes en forma de col·lecció de cromos que Calvís havia anat fent a Twitter al llarg dels darrers anys.
-Quan des de l’editorial t’encomanen un llibre sobre la catalanofòbia, per què decideixes recórrer a en Jordi Calvís? Us coneixíeu abans?
Ho vaig fer per tres motius. El primer és que els seus cromos em semblaven una tria magnífica i prou representativa de perles catalanòfobes, així que no calia repetir una idea que ja estava en marxa. El segon té a veure amb les meves limitacions: jo no hauria estat capaç d’escriure un assaig de caire divulgatiu en els pocs mesos que em va donar l’editorial per enllestir la proposta. El tercer és que em semblava que plantejar una sinergia era bo per enriquir les il·lustracions, perquè al cap d’uns mesos es perd el context en què es van proferir la majoria de frases. A més, com a àlbum de cromos hauria estat una publicació primeta i com a llibre és, literalment, una proposta de més gruix. L’operació, doncs, es tractava de girar un procediment habitual, que és anar del text a les imatges. ‘Herois indepes’ es tracta d’unes il·lustracions textualitzades, si em permets el neologisme.
Quant al Jordi Calvís, jo sí que el coneixia, però ell a mi, no. Al capdavall, ell és un il·lustrador força popular en el món de l’ANC i a les xarxes socials i jo un escriptor constant però semidesconegut. Li vaig enviar uns correus electrònics i el vaig anar a visitar a les Borges Blanques amb l’editor de Cossetània, el Jordi Ferré. El Calvís deia a tot que sí, però alhora feia cara de pensar “no sé per què m’estic ficant en aquest jardí”. Perquè tot vol feina, encara que sigui un llibre aparentment lleuger.
-Twitter s’està convertint en un gènere literari? Recentment apareixen molts llibres fruit d’aquesta xarxa social, no creus?
N’hi ha uns quants, sí: aquests del postureig o de les putes receptes de la iaia o l’Autobús de campanya. Discrepo d’una frase que Jordi Graupera va dir a RAC1 segons la qual Twitter és un gran abocador. Més que un gran abocador, és un gran contenidor. Però no necessàriament de brossa. Hi ha hagut sonores defeccions del Twitter dins del bàndol sobiranista que, al cap de poc temps, hi han tornat. Em refereixo al propi Graupera, a Toni Soler, a Eduard Voltas (en realitat, aquest darrer ha estat més conseqüent, ja que només hi penja articles i no entra en debats, cosa que pot treure molt temps i energies). Això és perquè hi troben algun atractiu. En el meu cas, m’ha permès de parlar amb persones amb les quals en el món físic ho hauria tingut molt difícil: el president de la Generalitat, consellers, europarlamentaris, membres del Diplocat… També hi he conegut picapedrers de la independència, persones molt dotades per a la ironia, el sarcasme o l’humor, per a l’aforisme… De la mateixa manera, suposo que, poc o molt, el contingut que genero resulta d’un cert interès als meus seguidors.
Tornant a la teva pregunta, no m’estranya que alguns tuitaires facin el salt al paper. Tenen una audiència que certifica que compten amb un gruix de seguidors i moltes editorials, legítimament, volen vendre llibres.
–‘Herois indepes’ porta com a subtítol ‘Els veritables impulsors del procés’. No se’n pot desprendre, d’això, que l’independentisme és un moviment reactiu?
Crec que, en part, ho és. Modestament, em sembla que hi ha tres grans corrents que nodreixen l’independentisme. El primer n’és el nucli dur, el dels independentistes que ho són per una qüestió d’identitat, lingüística i cultural. El segon té un motiu més aviat econòmic (independentisme de butxaca, se n’ha dit). El tercer té a veure amb una qüestió de democràcia. Quan en Wert diu que cal espanyolitzar els nens catalans (encara més?), el primer grup és el que salta, però al segon li és més aviat igual. Quan en Monago fa que Catalunya demana i Extremadura paga, els primers i els segons surten a rebatre’l. Quan és Aznar qui afirma que abans es trencarà Catalunya que Espanya, els dels tres grups ensems s’exciten, perquè perceben que es tracta de la formulació d’una amenaça més que d’una profecia. Per resumir-ho molt: l’independentisme no és un suflé, sinó un pa de pessic de, com a mínim, tres pisos.
-Al final sembla que tot sigui una qüestió de formes. Podrien seguir espoliant i menystenint-nos culturalment sense insultar-nos. Creus que de ser així bona part dels que avui es declaren independentistes no ho serien?
A mi em resulta una mica decebedor l’independentisme més naïf. Em refereixo al dels que diuen que ells ja van anar a la Via Catalana i que ja han votat, així que ara tot és en mans dels polítics. Aquesta gent acostuma a ser molt poc combativa en qüestió de drets lingüístics, per exemple. Ja sé que en determinades parts de Catalunya et pots passar mesos sense haver de menester el castellà, però jo he viscut sempre en zones (l’Hospitalet de Llobregat i Martorell) on es lliura una batalla centímetre a centímetre perquè la llengua no reculi encara més. Ho exemplificaré amb una anècdota: l’11 de setembre de 2015, a la Meridiana, vaig anar a comprar a un súper regentat per un pakistanès i vaig ser l’únic que li va parlar en català. En els 5 minuts que vaig passar a la botiga ningú altre no va sentir la necessitat de ser atès en català ni va percebre com una anomalia que un ciutadà de Catalunya no s’expressés en la llengua pròpia del país. Com em deia un dia un sociolingüista, hi ha molta gent que no és gaire combativa i que només reacciona quan l’ataquen frontalment. És com la història aquella de la granota que hi ha en una olla amb l’aigua cada cop més calenta. Acabarà cuita. Ara, que si veu que l’aigua bull, ja no s´hi tira o, si ja és dins, mirarà de sortir de l’olla cames ajudeu-me. L’independentisme és una granota escaldada que mira de sortir d’una cassola en flames.
-Seria possible un llibre a la inversa? Vull dir un llibre amb declaracions d’independentistes que alimentin l’espanyolisme.
De ben segur que alguns lectors coneixen la iniciativa de Societat Civil Catalana (SCC) de fer una rèplica dels ‘Herois indepes’. Això situa l’entitat davant diferents problemes. El primer és un problema de talent. El Jordi Calvís en té; el dissenyador de Societat Civil Catalana, no. A SCC, en comptes de cromos, han fet unes fitxes amb poca traça, cosa que no dic perquè jo sigui art i part en un llibre, sinó perquè resulta evident. El segon problema és el descrèdit de l’emissor. El fet que l’autor de les fitxes unionistes sigui una entitat d’arrels ultres, l’expresident de la qual serà jutjat per un delicte d’injúries, ja ho diu gairebé tot. El tercer és la baixa qualitat de la matèria primera que fan circular. Perquè no hi ha cap català que hagi dit que la unitat d’Espanya haurà de passar per sobre del seu cadàver. És un fet objectiu que no existeixen independentistes catalans amb poder executiu dintre de cap exèrcit del món, de forma que no poden amenaçar amb una intervenció armada, cosa que sí que han fet diversos generals espanyols i polítics espanyols vinculats a l’exèrcit. Per què aquesta asimetria en el calibre dels insults? Perquè la catalanofòbia està molt estesa dintre del corrent central de la política espanyola, sobretot PP, PSOE i Ciudadanos, i fins i tot en alguns polítics de Podemos. En canvi, l’independentisme més antihispànic ha entès que, per créixer, s’havia de moderar.
-En el vostre recull hi ha molt personatge de 13TV, La Razón, El Mundo… Fora d’aquest món hi ha una Espanya comprensiva?
Sí que existeix, però diria que és minoritària i amb pocs altaveus. Tots sabem qui són Ramón Cotarelo, Jorge Vestrynge, el Sindicato Andaluz de Trabajadores… He descobert darrerament, gràcies al Twitter, algunes simpaties cap al cas català provinents d’Astúries. Solen ser persones que parlen asturià, ben formades i dialogants. La dificultat principal que té l’independentisme català és que no hi ha prou suport social a Espanya per a un procés semblant al canadenc o l’escocès. La increïble Espanya minvant té una por atroç a perdre un territori que considera tan ontològicament espanyol, com Albacete o Toledo.
-Per què aquesta fixació de comparar-nos amb els nazis? És una comparació que es repeteix sovint al vostre llibre.
Els lectors que coneixen els cromos saben que n’hi ha que tenen una “Godwin Law. Seal of Approval”. És un segell de qualitat atorgat a aquells que compleixen amb la llei de Godwin, que diu que, quan una conversa a les xarxes s’allarga, la probabilitat que et comparin amb Hitler o el nazisme tendeix a u. És a dir, que t’ho acabaran dient. Així doncs, encara que no és patrimoni de l’independentisme català, aquest insult s’ha etzibat molts cops per culpa de discussions interminables. El més curiós o indignant és que el profereixin amb alegria persones els pares dels quals havien estat afiliades al partit nazi o estretament vinculades al franquisme, que sí que va ser un règim amb lligams de tot tipus amb el nazisme: la legió Còndor, la Divisió Blava, les portades de felicitació a Hitler pel seu 50è aniversari…
-Què esperes d’aquest Sant Jordi? Creus que estareu entre els més venuts?
Jo sóc dels que escriu perquè no pot no escriure i, a més, no ho faig per a l’autoconsum, sinó que vull tenir lectors. Això no desfà que també escrigui poesia que em costa de publicar i que, un cop veu la llum, passi desapercebuda pels taulell de novetats fins a un racó recòndit de la llibreria. L’objectiu dels ‘Herois indepes’ és sumar un altre granet de sorra perquè puguem deixar de ser independentistes i ser independents. Per tenir un país normal que pugui ser excepcional. Aleshores podré dedicar-me a escriure altres llibres que no em resultin tan urgents. Una mica com els poetes de poesia social dels 50 o els 60, que potser haurien preferit escriure sonets o cal·ligrames.
