Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) és periodista, escriptor, doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Viadel acaba de publicar “Catalanofòbia. El mal invisible d’Espanya” un llibre on tracta les piulades xenòfobes a la xarxa que malgrat estar denunciades queden impunes a la llei.
1.- Dibuixa la catalanofòbia a la xarxa en el seu darrer llibre i la qualifica com el mal invisible d’Espanya. Darrere d’aquestes piulades s’amaga el feixisme, el nacionalisme espanyol o l’Estat?
S’amaga una mica tot. En Espanya hi ha hagut sempre una catalanofòbia latent i depenent del moment històric, de l’època i de la conjuntura s’ha manifestat d’una forma o d’un altra. Tanmateix, Internet ha sigut un catalitzador d’aquesta expressió de catalanofòbia poderosíssim. Un senyor de Sòria que odia els catalans sinó te lloc on dir-ho, no ho diu, o tu no t’assabentes; en canvi Internet és un canal de dispersió i difusió de missatges brutal.
Internet ho ha posat molt en evidència i ha vingut a coincidir en la conjuntura política del procés de Catalunya que ha estat una bomba perquè s’ha ajuntat tot: la catalanofòbia exaltada i l’eina d’Internet per poder difondre tot tipus de missatges. La identitat que lliga lo madrileny i lo espanyol és una identitat molt uniforme. No hi ha hagut una digestió de les perifèries. No entenen res i això genera, diguéssim, problemes de comprensió mútua i d’acceptació molt forts.
La perifèria està molt mal digerida per el centre i en el cas de Catalunya que es nega a dissoldre’s en la uniformitat desperta un rebuig monumental per part d’Espanya i dels espanyols. Jo crec que és un problema de democràcia i de drets civils. El llibre explica algun cas; es fan les piulades xenòfobes contra els catalans després l’accident del Germanwings i no hi ha cap detenció; simplement fan una sèrie de declaracions i de brindis al sol de que s’investigarà però no passa res; en canvi, en moments diferents tant abans com després de l’accident hi ha piulades violentes contra el PP de radicals en Euskadi i es practiquen les detencions d’immediat contra la violència en Internet.
2.- Malgrat que semblen missatges viscerals i poc argumentats es reprodueix un patró de comportament que en alguns aspectes recorda al blaverisme valencià perquè, al menys, persegueixen l’objectiu de desestabilitzar. Té base aquesta percepció o trobes que són moviments socials amb diferències marcades?
Si, totalment. El blaverisme és la manifestació local del anticatalanisme espanyol; és com un dialecte important d’eixe llenguatge de l’odi per moltes raons polítiques evidents en el sentit que el País Valencià s’ha convertit durant molt temps en una mena de mur de contenció del que representa Catalunya. A mesura que els valencians parlen català sempre s’ha intentat aniquilar lo que ens queda de valencians.
La majoria d’anticatalanistes històrics, dels anys 60-70, parlen castellà i són personatges que formen part de l’entramat del franquisme; són gent de cultura de base espanyola. Quan Joan Fuster comença a teoritzar sobre que el país ha de ser més que una regió subjecta als interessos de Madrid i que el català ha de ser una llengua que no només ha de servir per fer acudits sinó que ens uneix a un marc molt més ampli això fa que esclate el blaverisme.
El blaverisme més salvatge i més radical enels últims anys es va viure a Burjassot quan s’encetà una campanya contra l’alcalde, Jordi Sebastià, publicant una sèrie de dibuixos antisemites que els adaptaren de la revista nazi Stürner dels anys 30 on representaven el catalanista com un jueu.
3.- A “La gran depuració” explica el genocidi cultural i social de l’Estat espanyol imposant la cultura castellana. Què creu vostè que té més pes la capacitat econòmica de l’Estat central per poder posar tota la seua maquinària al servei de la seua meta o la idea del “justo derecho de conquista” que està integrada en els codis cerebrals dels castellans com si fos un dogma?
Genocidi és un terme una mica exagerat perquè la plasmació pràctica del genocidi implica matar a la gent. En el cas valencià i el de Mallorca han anat a mort i això forma part del seu projecte nacional que passa per tenir una llengua forta que és el castellà i que ha de ser hegemònica, inqüestionable a més de mostrar un menyspreu obsessiu per qualsevol cosa que no siga la llengua castellana.
El català “no sirve para nada” és el “adeanismo” de Punset que és una idea molt aldeana i molt equivocada. Pensar en les llengües en eixos termes és molt ridícul; i per tant, certament, hi ha una part que és consolidar o culminar el procés d’uniformitat cultural que van iniciar bàsicament en el segle XIX i per fer això han ficat molts diners.
A més, a més l’Estat no s’ha preocupat per compartir i donar a conèixer les altres cultures; quan es parla de la “riqueza cultural de España” es una apel·lació purament retòrica. Què saben els nens andalusos de Galícia més enllà del tòpic? No saben res.
I d’altra banda, la majoria d’agressions contra el català a València i, en general, en Espanya es produeixen per representants de l’Estat com funcionaris que poden ser policies, mestres o jutges.
4.- En aquest llibre la portada de l’escultura d’Estellés bruta de pintura blava és una icona de la realitat socio-cultural respecte al fet valencià. Malgrat tot l’esforç de la societat civil per defensar un patrimoni al que les institucions li han girat la cara ha estat determinant per no perdre-ho tot. Creu vostè que la societat podrà absorbir tot aquest esforç per no desaparèixer com a cultura i com a poble?
Tinc dubtes per varies raons. Una part es deu al treball callat i constant del valencianisme cultural i polític des de la Transició cap aquí però el canvi polític no ve donat per això sinó per una conjuntura de desgast del Partit Popular que s’afona en una crisi, com mai havíem conegut, i, per tant, és un canvi molt conjuntural; aleshores, què passarà amb això? Pot passar que si les institucions saben incidir i transformar la societat valenciana en fer-la una societat més culta, més llegida, més coneixedora de lo propi això pot consolidar-se i pot evitar la desaparició dels valencians com a poble singular.
Tinc la impressió que, de moment, la cosa no serà així; de moment s’han instal·lat en el poder i el poder s’adapta a la realitat. El que passe en aquesta legislatura va a dependre del dia 20. Si el PP i Ciutadans tenen un resultat molt bo faran home arrere mentre que si el resultat de Compromís i Podemos no és bo retraurà molt.
5.- Des del punt de vista sociològic creu que la dreta espanyola a València s’ha imposat al nacionalisme valencià perquè hi havia darrere un gran suport intel·lectual que ha sabut dirigir els fils en l’ombra o, simplement, s’han imposat perquè tenen més recursos?
Sociològicament el país era el que era. El País Valencià mai ha tingut un nacionalisme fort. El nacionalisme que hi havia als anys 30 era molt feble i quan acaba la Guerra Civil queda triturat. Joan Fuster en els anys 60 connecta amb una sèrie d’inquietuds de la joventut antifranquista que acaba assumint que el nou marc del país no potser el que conviu amb el franquisme que és, bàsicament, el regionalisme i la burgesia poc llegida que mira sempre cap a Madrid.
La formulació del valencianisme representa per ells el final d’un món perquè el franquisme donava unes garanties i amb el canvi polític es trenca amb el marc nacional espanyol i el nou marc nacional serà el País Valencià. Ells ho viuen d’una manera reactiva i violenta i mentre això ocorria les forces democràtiques confonen el règim amb la societat al pensar que mort el règim ocuparien el poder però la societat era la mateixa.
Els intel·lectuals es trobaren amb una societat àgrafa perquè, a diferència de Catalunya, mai havien estudiat el valencià, i no tenen qui els llegeisca ni tampoc canals de difusió mediàtica de masses. En el meu llibre “El valencianisme l’aportació positiva” ho defineisc com un miracle perquè apareix Fuster i al seu voltant joves intel·lectuals ben preparats, l’antifranquisme assumeix un cert marc referencial valencià i es produeix una revolució tranquil·la que, en el cas del País Valencià, es escapçada per la reacció.
6.- L’ascens de Compromís en l’escenari polític creu que es podrà mantenir en el temps o és fruit del moment de crisi i la conjuntura política d’una dreta que estava en procés de descomposició?
Sóc escèptic perquè hi ha un error d’anàlisi de pensar que el canvi polític ha vingut, bàsicament, perquè el treball de Compromís s’ha fet molt be que, indubtablement, s’haurà fet així però la conjuntura política i social ha comptat prou. Jo no crec que la societat valenciana haja canviat molt i, per tant, sempre queda el dubte de si preferiran Compromís o les fórmules dels partits tradicionals.
Està tot molt tendre. Ells de cop i volta s’han trobat el poder i ara estan governant amb una situació econòmica complicada i a mes, a més, totalment intervinguts per un Estat que vol recentralitzar-se i amb una dreta tan agressiva com l’han tinguda sempre.
7.- Imagine un escenari on el fet valencià estigués normalitzat al territori. Jo no puc fer-ho perquè sempre he viscut a València ofegada pel context social però si això no fos així. Cóm creu vostè que s’hagués desenvolupat la societat valenciana des de la Transició? Quina classe de poble creu que seriem?
Seria molt diferent però el país és el que és. No obstant, entre el model imaginari i el que hi ha se’n va un pam. Si la dreta valenciana haguera sigut menys bel·ligerant i una mica més culta i d’altra banda, si el PSOE i l’esquerra, en general, també s’haguera pogut arribar a uns certs consensos sòlids en algunes qüestions i el país haguera pogut ser molt diferent. El problema base del nostre país, lamentablement, és que tenim una societat molt poc llegida on s’inclou, també, la classe política.
Tenim poca capacitat de generar entorns polítics o culturals imaginatius. Tenim un país que és de bandes però Camps fa una òpera i aquí no hi ha tradició d’òpera. Qui pagarà l’òpera aquesta?. I la gent ho va aplaudir mentre les bandes de música estaven morint-se econòmicament. S’han de redimensionar les coses a lo que som. D’altra banda, tenim una societat que no llegeix i, en això, la preocupació de les institucions deuria de ser principal. La política valenciana és molt poc imaginativa, previsible i provinciana. I això afecta a tots.
L’estampa brutal fou quan els diputats valencians anaren al Parlament Espanyol a la presa de consideració d’ una reforma de l’Estatut que feia referència al finançament i dels 350 diputats només van assistir un 45. És a dir, tots els diputats que no eren valencians no van voler ni escoltar-los i el senyor Rajoy i el senyor Sánchez estaven en el bar Manolo. En eixir d’allí en compte de muntar un pollastre es feren una foto de grup i tornen com si hagueren anant a un viatge de l’Imserso. És poc seriós.
8.- Respecte a la repercussió del procés sobiranista a València no hi ha consens entre els valencians. Creus que és positiva, negativa o que no afecta en cap d’aquests sentis?
Si a Catalunya li va be en el País Valencià explotaran l’anticatalanisme perquè l’origen del blaverisme era evitar que els valencians es decantaren cap a Catalunya; per tant, si Catalunya es fera independent el cordó sanitari seria brutal. D’altra banda, pot anar be perquè si Catalunya s’independitza i li va be podria ser un espill on la societat valenciana es mire.
9.- Les eleccions del 20 de desembre poden determinar la independència si triomfa el pacte PP-Ciutadans?
És molt incert. El projecte de PP i Ciutadans és una recentralització de l’Estat. Si aquesta recentralització de l’Estat afecta molt a Catalunya vorem la societat catalana com respon. Però, de moment, el procés està tocat perquè des que vam votar no hi ha possibilitat del crear un govern; a més, a més l’Estat cada vegada és més agressiu i la situació internacional no ajuda perquè Catalunya ara no és la prioritat informativa. No obstant, està per veure què passarà.
