LLIBRE
En el teu llibre parles, entre d’altres coses, de les relacions dependents, en el cas en concret, d’un actor amb la seva terapeuta. Creus que és molt difícil trobar un equilibri sa pel que fa a les relacions? Hi ha més relacions tòxiques i dependents que saludables?
No em veig amb cor d’opinar sobre “les relacions” en general. Sí sobre la relació terapeuta-pacient, perquè és la mena de relació de què m’ocupo a ‘La Terapeuta’. I en cap cas hauria de ser de dependència. Ho és a ‘La Terapeuta’; però es tracta d’una novel.la. Amb tot, aquests darrers anys he descobert que hi ha pacients que depenen tant del seu psicòleg que volen allargar la teràpia, a pesar que ja han solucionat els seus, diem-ne, problemes psicològics.
Dius que passa sovint que els pacients s’enamoren dels seus terapeutes, i que probablement és perquè en un món saturat d’informació i xarxes socials, són els únics que escolten els seus pacients. L’ansietat o el que mal anomenen bogeria, no pot ser també fruit de la solitud?
Hi ha un tipus d’ansietat que pot sorgir de la solitud, en efecte. Però una persona que no pari de veure gent, també pot ser ansiosa. En qualsevol cas, és cert que avui hi ha més solitud que, posem per cas, fa unes dècades. S’han afeblit alguns contenidors emocionals com la religió, o la familia, que paraven molts cops. D’altra banda, estic a favor de les noves tecnologies –només faltaria- sempre i quan ens facilitin el contacte presencial, el cara a cara.
L’enamorament està sobrevalorat?
Sens dubte. L’enamorament és l’embolcall del caramel. I l’amor profund el caramel. El que passa és que en la nostra societat l’amor profund no té tant de prestigi com l’enamorament.
El tema principal de la teva obra és l’ansietat, una malaltia que afecta a un nombre molt considerable de persones en les societats desenvolupades i que tu tractes amb molta intel·ligència i sensibilitat. Expliques que té a veure amb el perfeccionisme, amb la necessitat de controlar-ho tot i ho reflecteixes també en un abús de l’alcohol. Per què?
L’ansietat pot tenir moltes causes. Una d’elles és el perfeccionisme, l’autoexigència, com li passa al protagonista de ‘La Terapeuta’. Però n’hi ha d’altres. Jo defineixo l’ansietat com a por, sobretot por del futur. I en la nostra societat hi ha molta por; por de perdre la feina, de no trobar feina… o de no estar a l’altura dels altres, com li passa a l’actor protagonista de La Terapeuta. Volem controlar-ho tot. I la vida sovint té els seus propis plans. Al protagonista de La Terapeuta li agradaria deixar-se anar, fluir amb la vida, com fan els personatges d’Scott Fitzgerald, de qui representa una obra al Teatre Romea. Pel que fa a l’alcohol, és una fugida endavant d’alguns ansiosos, sobretot homes.
També dius que afecta més a les dones que als homes, atès que la societat els exigeix més. Pedro Almodóvar, en ‘¿Qué hecho yo para merecer esto?’ narra la vida d’una mestressa de casa que també abusa del medicaments. No parla explícitament de cap malaltia, però retrata un tipus de dona que no treballa fora de casa i que també pateix d’ansietat. A part dels condicionaments socials, no podria haver-hi una tendència natural vers a l’ansietat per part de les dones? Independentment de si se’ls exigeix més o menys complir amb un treball fora de l’àmbit familiar?
No sé si hi ha una “tendència natural”, ho desconec. Sé que hi ha més dones que homes amb ansietat; ho diuen les estadístiques. Però també les dones teniu més facilitat a l’hora de parlar obertament dels vostres sentiments i emocions. Moltes dones van al psicòleg reconeixent ja d’entrada que tenen ansietat. En canvi, els homes hi acostumem a anar per altres problemes; i al cap del temps descobrim que el problema és l’ansietat. O que està en la base d’altres.
En la teva obra es veu clarament una defensa del treball de l’actor en particular, i del teatre en general. És la teva petita contribució en defensa de la cultura, tan maltractada avui dia entre pujades de l’IVA, etc.?
Doncs sí. Els actors, i el món del teatre en general, ho ha passat molt malament els darrers anys. Ja no cobren ni els assajos. Han de fer obres minimalistes, amb pocs actors –com el cas de l’obra que es representa a La Terapeuta-, perquè no poden pagar molts sous. Els darrers anys han sigut devastadors pel teatre, i per altres sectors de la cultura. A banda d’això, m’interessava que un dels dos protagonistes fos actor i al mateix temps un home normal i corrent. Un home que aparentment ho té tot, però que és molt insegur, i vulnerable.
‘L’OFICI DE VIURE’
Tens la sensació que el programa de ràdio que dirigeixes, ‘L’Ofici de viure’, és a la pràctica un programa per a dones?
És un programa per a homes i dones. Tot i que el 60 per cent d’oients són dones.
Per què creus tu que interessa més a les dones que no pas als homes?
Potser a les dones us interessa més tot el que tingui a veure amb la psicologia, o la gestió d’emocions. No tinc resposta. Tampoc sé per què a casa nostra les dones llegiu més, o traieu més bones notes. ¿Potser els homes estem una mica adormits?
A vegades sembla que descobrim la sopa d’all amb el Tao i totes les filosofies provinents d’Orient… La crítica implícita que hi ha de la racionalitat o del mètode científic en general, no podria ser una involució o una mena de retorn al pensament màgic?
La involució seria ignorar la saviesa que ve d’Orient. Estic a favor d’agafar el millor de les nostres tradicions, i també de les d’Orient. I una altra involució seria, com diu el Dr. Dispenza (que és científic), demanar permís per a tot a la ciència. Segons aquest científic, correm el risc de convertir la ciència en una religió més.
Creus que la societat occidental està realment canviant els seus paradigmes i creences o el teu públic segueix sent una part modesta de la societat i es tracta només de quelcom conjuntural, del moment, que potser s’ha vist reforçat per la crisi econòmica?
Crec que hi ha un canvi de fons. Com deia Erich Fromm, estem passant de la cultura del tenir, a la cultura del ser. I cada cop hi ha més gent que ja no accepta, per exemple, la violència verbal (que és una forma de violència), o la distinció –infantil- entre bons i dolents.
L’ésser humà aprèn dels errors? O quan tornin èpoques de vaques grasses es tornaran a repetir conductes que ara considerem materialistes, individualistes i/o abusives?
Espero i desitjo que no.
Avui dia es creu molt en la voluntat com a motor per canviar i millorar personalment. En el teu programa parleu sovint de com canviar hàbits i conductes. Podria ser un miratge i que en el fons no es pogués canviar? Sé que el que plantejo jo no ven llibres i és descoratjador. Però potser és veritat?
Podem canviar, sens dubte. No ho dic jo; ho diu la ciència. Podem crear noves rutes neuronals al cervell, modificant hàbits i conductes. Fins i tot podem afectar els nostres gens. La frase “no puc canviar, sempre he estat així”, no és certa.
Aristòtil deia que a mesura que es feia gran li agradaven més els mites. Què opines tu? Importa la veritat o importa creure en allò que ens fa sentir bé, independentment de si és o no veritat?
No sé què és exactament “la veritat”. En qualsevol cas, importa, i molt, que ens sentim bé.
A vegades tinc la sensació que el que proposeu quant a construir-te i modificar la pròpia realitat o trobar l’arrel de les malalties físiques en un problema psicològic implica, en el fons, un sentiment de culpabilitat similar al de moltes religions. No és donar la responsabilitat de l’èxit o el fracàs d’un l’individu sobre aspectes que potser són casuals?
Sempre hem dit, i jo també ho he dit i repetit després de la publicació de la novel·la ‘El silenci’, que un no pot sentir-se culpable per tenir una determinada malaltia. D’altra banda, crec que les casualitats no existeixen.
Tanta por ens fa admetre l’atzar en la vida de les persones? Per què buscar sempre sincronies o establir relacions? Potser no hi ha cap explicació… Potser no hi ha salvació.
És la teva opinió, que respecto molt. Hi rumiaré!
Recordo un comentari del teu programa a les xarxes socials sobre la postura enrocada de Rajoy davant a la consulta. Tractàveu un tema polític com si es tractés d’un tema vital i personal, com si la decisió de Rajoy de respectar la llei fos una manca de flexibilitat. No m’interessa si és o no correcta la decisió de Rajoy, però no és una mica atrevida aquesta mena d’extrapolació?
Era una petició de flexibilitat, a títol personal. Tan sols vaig fer una petita referència, a Twitter, al que diu el Tao. Segons el Tao, flexibilitat és sinònim de vida. I duresa i rigidesa, mort. “El poderós i el fort són abatuts com l’arbre amb la fusta més dura. I la persona humil s’eleva”. Cal més humilitat i sobretot cal més flexibilitat; era tot el que jo vaig dir. Però fa anys i panys que no opino de política; ho deixo pels analistes i periodistes especialitzats. En tenim de molt bons.
Sense dades per corroborar-ho, em fa l’efecte que el teu programa és escoltat per una segment de la població més preocupada per la realització personal o la recerca de la felicitat que no pas per la subsistència diària. I que els temes que oferiu van en consonància amb aquest valors postmaterialistes. Per exemple, en el programa passió per la feina, on es comentava el fet de dedicar-se a allò pel qual un sent passió. Considerar el treball en els termes que el considereu en el vostra programa, no és una visió molt restrictiva del mateix? Una visió bonica però malauradament no compartida per la majoria d’humans?
Ho hem d’intentar. Fer allò que ens agrada, i viure’n. I això és el que sol dir el nostre especialista, en Raimon Samsó, que a banda de ser ‘coach’ és economista de formació. Segons ell, i hi estic totalment d’acord, només podem excel·lir en el que fem, si ens agrada.
Creiem que un altre món és possible. I que el canvi comença per un mateix. Com va dir Gandhi: sigues tu el canvi que vols veure al món.
Un dels temes que més m’interessen del teu programa és el referent a un cert equilibri natural i que tots formem part d’un tot, i com desconstruir l’ego per sentir-nos amb harmonia amb l’entorn, amb el batec de la natura. Salvador Paniker també en parla extensament en el seu Diario de Otoño.
M’agrada molt Salvador Paniker, i he llegit els seus dietaris; també aquest últim. Som un tot, i el paisatge i l’entorn ens afecten moltíssim. Per a mi el paisatge és com una placenta, que ens conté. Pel que fa a l’ego, com dic a ‘La Terapeuta’, mai com ara en la història s’havia donat tanta importància al jo. El que penso, els meus amics, els meus gustos… Necessitem l’ego, però estic a favor de desdibuixar-lo, com fa el protagonista de la novel·la.
