Isabel García Trócoli (Barcelona, 1965). Llicenciada en Història Antiga i Arqueologia. Ha traduït importants llibres d’història, com el treball del Dr. Edward C. Harris -amb qui va col.laborar al Museu Marítim de les Bermudes- Principios de estratigrafía arqueológica; Historia del pensamiento arqueológico, del Prof. Bruce G. Trigger, o Momias egipcias, de Bob Brier.
Com a educadora de museus, ha treballat al Museu d’Història de Barcelona, al Museu d’Arqueologia de Catalunya y al CaixaForum, i ha impartit classes de llengua egípcia antiga amb l’Institut d’Estudis del Pròxim Orient Antic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat l’assaig “Concepción, embarazo y parto en el antiguo Egipto”. Rubricatus és la seva primera novel·la.
Rubricatus, el riu vermell, és el Llobregat. Perquè aquest títol?
El Llobregat forma part del paisatge que milers de persones recorren cada dia en aquesta conurbació urbana que és Barcelona, però poca gent coneix la història que hi ha darrera d’aquest entorn tan castigat. Tanqueu els ulls i deixeu córrer la imaginació: el delta del Llobregat no existia, en el seu lloc hi havia una badia; la platja arribava a Cornellà (les terres d’un tal Corneli, el fundus Cornelianus) i des del poblat laietà del Turó de la Rovira es veuria tot el Pla de Barcelona, cobert llavors d’un espès bosc de roures i alzines que arribaven fins el mar. A Collserola hi havia ossos i cérvols i caça abundant. El Rubricatus era navegable fins Ad Fines (Martorell), de fet, al costat del Pont del Diable, construït poc abans de Barcino, s’ha descobert un embarcador. El riu era una artèria comercial on pujaven productes dels pobles mediterranis i baixava el blat de la Sicarra, la sal de Cardona o els pernils dels ceretans. A Montjuïc, l’antic promontori de Júpiter, hi havia Barkeno, el poblat laietà que centralitzava tota aquesta riquesa. Però el seu port (l’hauriem de buscar sota l’avinguda de la Zona Franca) va acabar cegat pels llims del riu. I aquí és quan entra en escena la colònia Barcino, construida cap al canvi d’era, i pren els testimoni de la Barkeno ibèrica.
Rubricatus parla d’aquesta època. El riu és un personatge més de la novel·la, hi és sempre, com a testimoni dels jocs d’infantesa dels personatges i després de les turmentoses relacions de l’edat adulta.
En efecte, Rubricatus significa vermell i, curiosament, aquest color està molt present en la trama, vermell és el cabell de la misteriosa càntabra que habita a la cova de les
Espelunques (Esplugues); a Egipte el vermell és un color ambivalent, de la sang que dona la vida i del desert, on la pots perdre, com molt bé experimentarà Luci Celi, el protagonista (jo prefereixo anomenar-lo Lug, com fan els laietans de la novel·la).
Per què una història sobre els laietans?
De fet, el poble laietà ja estava agonitzant quan es va fundar Barcino, jo he retratat el final d’una cultura. Sempre m’han interessat molt els pobles prerromans. Sentia enveja dels gals, els quals coneixem bé perquè el mateix Juli Cèsar va escriure un llibre on són molt presents. També tenim alguna informació sobre els càntabres, els diversos pobles celtíbers i els lusitans. Per desgràcia, sabem molt poc sobre els laietans, els ibers que havien viscut al Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme i el Vallès. M’agraden les novel·les de romans però des de la meva època universitària somiava amb una novel·la que relatés què va passar amb els laietans quan Roma arriba a aquestes terres. Els laietans són “els nostres” i a les escoles ni s’esmenten. Però tampoc s’esmenten els ausetans, els cosetans i els altres pobles indígenes. I em sembla injust, perquè aquestes cultures i les seves llengües conformen el substrat cultural propi que va moldejar l’empremta romana.
Luci Celi, o Lug, té el cor dividit entre les dues cultures, amb quina creus que s’hi troba més a gust?
Lug respon a l’arquetip de “heroi escindit”. És romà, però de jove és iniciat com a laietà. Sir Walter Scott va escollir aquest arquetip per a Ivanhoe, i també el trobem a moltes pel·lícules històriques, com Bailando con lobos. Jo no era conscient que estava reproduint-lo fins que m’ho va fer notar la Maria Antònia de Miquel, la veterana editora de l’editorial Edhasa, ara professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on m’he format.
Sí recordo haver pensat que la millor manera de representar el conflicte era narrant la història de dues famílies, una laietana i l’altra romana, amb un personatge “frontissa”, un romà amb una sensibilitat especial pel poble conquerit.
Curiosament, a la novel·la també hi ha un personatge no humà que és una espècie de Janus bifront (el deu romà de les dues cares, que presideix les coses que comencen i les coses que acaben), em refereixo al promontori de Júpiter (Montjuïc): a la seva vessant sudoest, trobem la Barkeno ibèrica, mirant cap el Rubricatus, i al peu de la seva vessant nordest es construeix la colònia romana.
Jo confesso que les meves simpaties s’han decantat més cap a la banda dels perdedors. Cap poble prerromà tenia res a fer davant l’allau cultural i tecnològic que va suposar Roma, que va protagonitzar la primera globalització cultural a gran escala.
Creus que es pot aprendre història llegint novel·les històriques?
És clar, però només si són bones novel·les i fidedignes amb el temps que es retrata. A alguns lectors els ha agradat especialment el tractament que faig de les pràctiques religioses i dels rituals, molt presents sempre en la vida dels personatges. Hem de pensar que la nostra manera de entendre la vida i el món es científica i que durant el 99% de la història de la humanitat, la cosmovisió imperant era una altra.
Si un amic ens diu que Sant Guim se li ha aparegut en somnis i li ha donat instruccions per encarar tal o qual cosa, pensarem que el nostre amic potser està passant una mala època… Però que els deus parlessin als humans en somnis era habitual en les societats antigues, i no donaven cap pas sense l’oració o el ritual propiciatori corresponent. Això també ho hem de reflectir. El que no és normal és fer actuar als personatges romans o mesopotàmics com ho faria un de nosaltres, i això, desgraciadament, ho trobem en moltes novel·les. Hem d’intentar ficar-nos dins la ment antiga, encara que sigui difícil i haguem de perdre molt més temps en la documentació.
Cada cert temps hi torna a haver un boom de novel·la històrica perquè la gent té ganes de saber i és curiosa sobre el passat. Una bona trama i uns personatges atractius poden fer que una persona que va avorrir la història a l’escola s’entusiasmi per ella.
Els teus personatges femenins atrapen de seguida al lector.
M’agrada la novel·la de romans i disfruto molt amb les històries de legionaris a l’estil de Simon Scarrow, però sempre he trobat a faltar personatges femenins ben dibuixats, amb personalitat, més enllà de la severa matrona romana o la prostituta que visita els gladiadors. Quan escric no faig distinció de gèneres, aspiro a escriure novel·les per a persones que, com jo, frueixin amb l’estratègia militar i les relacions entre companys d’armes però també amb la descripció d’un part romà o d’una escena de sexe des d’un enfocament femení.
Garza, la co-protagonista de Rubricatus, no deixarà indiferents els lectors. Com a dona i com a indígena, inicia la seva vida amb molts desavantatges; no obstant, sabrà jugar les seves cartes millor que Lug, el qual, tenint la possibilitat d’escollir -ella no la té-, és qui més pateix. Garza, lluny de ser víctima de la repressió del seu tutor romà, Gai Celi, se sent lliure i actúa com a tal. Lug acomplirà el seu somni; a pesar d’això viurà molts anys sentint-se esclau de les circumstàncies, exiliat de sí mateix.
S’ha de superar una vegada el tòpic del sexe dèbil. Els meus personatges femenins són forts perquè les dones són fortes, totes elles. Potser necessitem més autores que elaborin més personatges femenins interessants, que participin intesament de l’acció narrativa, que no siguin florers o satèl·lits o harpies.
Què has volgut expressar amb la novel·la? Quines idees et passaven pel cap mentre l’escrivies?
Aquest llibre va començar sent un assaig de divulgació històrica sobre Barcino, però quan ja portava escrits uns capítols, recordo haver pensat que tant de bo algú escrivís una novel·la ambientada en la fundació de la colònia Barcino. Anys més tard, era jo qui transformava l’assaig en novel·la. Per tant, el primer objectiu era didàctic.
Però quan comences a escriure ficció, es viuen situacions “màgiques”. Els personatges tiraven de mi i em submergien en els seus desitjos, les seves esperances… jo era testimoni dels seus somnis trencats i la seva desesperació, de les alegries i les passions, i llavors vaig començar a oblidar el propòsit didàctic i fins i tot l’època… perquè m’interessava més l’aprenentatge vital de Lug i Garza. Jo volia escriure una novel·la de romans (i laietans) i em vaig trobar escrivint sobre la condició humana, per a mi mateixa ha estat un aprenentatge vital. Daniel Fernández, el director d’Edhasa, qualifica Rubricatus de “novel·la psicològica”. El cert és que m’he enganxat a escriure ficció i ara ja li dono voltes a altres projectes.
La història que relates, plena d’intrigues i ambicions, podria tenir paral·lelismes amb el moment socio-polític actual?
En absolut, no l’he escrita pensant en el moment actual. Més aviat fugint d’ell! En tot cas, si hi hagués algun paral·lelisme, són els lectors qui me l’haurien de fer notar, perquè jo no n’he estat conscient.
El protagonista, Luci Celi, viatja per racons llunyans de l’Imperi. Hi ha detalls que revelen un vast coneixement dels costums de tots aquells indrets, des d’Egipte a Germània i , òbviament, a les terres laietanes. Ha estat fàcil trobar informació tan precisa? I perquè has escollit aquests llocs i no altres?
He treballat molts anys al Museu d’Història fent de guia de les excavacions de Barcino, i com a historiadora estic al dia de tota la recerca que es fa sobre el tema. Les novel·les històriques han d’estar ben documentades i crec que els historiadors gaudim de cert avantatge.
Com es tractava de la meva primera novel·la vaig escollir Egipte perquè el conec suficient. Havia llegit a Diodor de Sicília quan descrivia les terribles condicions de vida de les mines de Berenice Pancrisia, per això vaig escollir-les, per a fer passar a Luci Celi el seu particular descens als inferns. El que no tenia previst és que li agradés el desert. Allò que deien els escriptors que els personatges cobren vida pròpia i comencen a prendre decisions ells solets, puc afirmar que és veritat. T’estiren de la faldilla i tu els vas seguint per poder narrar què fan.
La Germania va ser ella qui va venir a trobar-me a mi. Quan em documentava sobre el tema miliar vaig trobar una làpida d’un centurió anomenat Marc Celi, trobada a Xanten (antiga Castra Vetera). Es tractava d’un cenotafi que li havia dedicat el seu germà Publi Celi. Havia perdut la vida a la terrible batalla del bosc de Teutoburg, i aquesta dada em va permetre arrodonir la trama. Estaven emparentats els Celis de Germania i els de Barcino? Haureu de llegir la novel·la per descubrir-ho.
Dels tres llibres en què divideixes la història només el primer explica els fets saltant en el temps endavant i endarrera. Perquè ho planteges així?
Em va semblar original, dos línies temporals que avancen en paral·lel i, quan convergeixen (el passat atrapa el present), la trama es desenvolupa en una única línia cronològica.
En quins projectes treballes ara?
Tinc dos o tres idees per a la propera novel·la, una estaria ambientada també a la Barcelona antiga, l’altre una mica més lluny en el temps i en l’espai. Però encara m’estic documentant, m’estimo més no avançar esdeveniments.
