Jair Domínguez és de Figueres i va néixer l’any 1980. Ha treballat per diversos programes d’humor fets a Catalunya. Ha esdevingut un personatge públic arran de la seva participació al programa “La segona hora” de l’emissora de ràdio RAC1. Ja ha publicat tres llibres: “Jesucrist era marica”, “Hawaii Meteor” i “99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents”, en els quals hi impera l’humor i la provocació, a més d’un llenguatge molt directe. Ha estat el blanc de la caverna mediàtica més d’una vegada per no tenir pèls a la llengua. El passat Sant Jordi ens vam creuar a la Rambla de Catalunya i després vaig pensar que fóra bo fer-li una entrevista. En sóc fan des que llegia el seu bloc agressiu “Guionista brillant”.
Com vas arribar a ser guionista? A mi al llarg del dia se m’ocorren moltes bestieses però encara no he trobat la manera que em paguin per fer-ho.
Jo tampoc no ho sé. Per ser guionista només cal saber escriure i que algú et doni feina. En el meu cas es van donar els dos condicionants. Vaig estudiar història de l’art i realització, vaig treballar de redactor en diari comarcal i més tard em van agafar per fer guions a la ràdio. Després tele, cinema, publicitat. Afegeixo a la frase anterior “per ser guionista i ‘tenir feina’ a més de saber escriure has de tenir certa estabilitat mental i empatia”. Veig per tuiter molt de guionista ‘wannabe’ que es passa el dia cagant-se en altres guionistes, programes de tele o directors. Això és com fer-se un anticurrículum. No trobaran feina ni en mil anys. Amb això no vull dir que s’hagi de fer la pilota a tothom del món audiovisual – això mai. Però s’ha de tenir en compte que ara la gent busca talents a les xarxes socials. Si troben un tio molt vàlid però que és un boig que no para de treure bilis per la boca, serà complicat contractar-lo.
Jo sóc dels que seguia el teu bloc “Guionista brillant”. Recordo una sentència lapidària sobre els fumadors de cigars havans que deia que calia malfiar-se’n perquè en realitat el que volien era tenir “una bona polla negra a la boca”. Aplicaries aquesta màxima a Rajoy?
Rajoy presenta clars símptomes d’homosexualitat reprimida. S’hauria de deixar anar una mica i potser es trobaria més cómode amb ell mateix. Pel que fa a “guionista brillant”, penso que aquell bloc hauria d’haver sigut privat. El vaig fer única i exclusivament per ordres del meu psicòleg, que em va aconsellar que ho fes per treure odi de dins. Vist amb perspectiva crec que no és correcte desempallegar-te del teu odi i fer-lo públic. L’odi ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Valenta merda de teoria m’acabo d’inventar.
A la teva novel•la ‘Hawaii Meteor’ els protagonistes fan un viatge per assassinar el rei d’Espanya i proclamar la independència. Després vas fer veure que disparaves al rei al programa de la Bibiana Ballbè i et van portar a l’Audiència Nacional. Recentment a RAC1 has fet una sèrie fotent-te de la monarquia espanyola. Si tu i el fill del rei sou de l’Empordà, se suposa que hi hauria d’haver més bon rotllo, no?
A l’Empordà no hi ha cap tipus de bon rotllo. Creu-me.
En aquell mateix programa de la Ballbè disparaves també contra Millet i Salvador Sostres. Per què Salvador Sostres?
Té molt odi a dins, molts prejudicis. No fa cap bé al periodisme. Suposant que allò que fa sigui periodisme.
Cal aniquilar coses per ser independents? El teu darrer llibre es titula “99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents” i ja hem comentat que a “Hawaii Meteor” la cosa anava d’independència i atemptats. Potser crispes l’ambient, com diu Pere Navarro.
La meva intenció mai no ha sigut crispar, sinó fer reflexionar una mica. Pot sonar pretensiós, però no ho és. I molt menys quan ho fas a través de l’humor. Com deia un company de feina “a vegades t’has de posar la màscara de pallasso”. És el que he fet els últims 15 anys. Però més enllà d’entretenir, l’obligació moral dels que treballem al món audiovisual és fer pensar una mica a l’espectador, incomodar-lo, obligar-lo a fer algun tipus d’exercici mental.
Has estat el blanc de la caverna mediàtica per temes com el programa de la Ballbè i una piulada teva on parlaves d’un accident d’avió dels jugadors de la selecció espanyola. Com has viscut aquestes campanyes de pressió?
Al principi amb sorpresa: mai saps on són els límits del garrulisme. De totes maneres era una pressió light: missatges de facebook, insults a tuiter, trucades d’Intereconomia… res que m’afecti en absolut. D’amenaces de mort ja n’he rebut moltes. No m’impressionen.
Molt fotre’s amb Espanya però has estat un dels autors de la cançó que van dur a Eurovisió amb en ‘Chikilicuatre’. O era una manera d’ajudar al seu descrèdit?
Era terrorisme conceptual: bombardejar Espanya des d’un festival icònic, arrelat a l’inconscient col·lectiu ibèric. Cerc que hauríem d’haver guanyat.
Has tingut un grup de música, vas obrir un bar a Figueres amb la voluntat de convertir-lo en un centre cultural… Ets una mena de geni del Renaixement?
Voldria ser-ho, però no sóc ni geni ni renaixentista. M’agrada fer coses. Em falta temps. Necessitaré viure 180 anys com el Mainat i en Punset.
Sempre t’encarregues molt de remarcar, quan surts a la ràdio, la teva condició de figuerenc i empordanès. Quina és la teva relació amb el territori?
És una manera de lluitar contra el centralisme barceloní. Ho faig per solidaritat amb la gent de l’Ebre o de Lleida que sempre estan lluitant per fer-se sentir i ningú no els fa ni puto cas. Faria el mateix si visqués a Cassà, Montblanc o a Esterri d’Àneu. Jo vaig néixer a Barcelona, però visc des dels 4 anys a l’Empordà. Em sento empordanès, òbviament. M’agrada aquest lloc i ja he fet el més difícil que és acostumar-me a la tramuntana.
