Josep Maria Vila d’Abadal (1954) ve d’una família amb una llarga tradició política a Osona. Va ser, com el seu pare, diputat al Parlament de Catalunya. Des del 2007 és alcalde de Vic, una de les ciutats més boniques de la Catalunya interior. És president de l’Associació de Municipis per la Independència. Va intentar plantar cara a Duran i Lleida dins d’UDC però no se’n va sortir i ara acaba d’impulsar el Moviment Demòcrata Català, una associació que demana que es facin polítiques al servei del territori de comarques. Quedem a la Plaça Major de Vic i arriba acompanyat de Joan López, 2n tinent d’alcalde i regidor d’ERC, que se’ns acomiada. Anem a la recerca d’un bar sense música, per poder gravar bé, i això ens porta a fer una petita volta pels carrerons del barri vell. M’explica que no té claus de l’ajuntament i per això no hi podem entrar. La gent pel carrer el saluda amb afabilitat. Fins i tot un botiguer li demana ser el seu fill adoptiu, tot fent broma.
Vostè ve d’una família amb una llarga tradició política a Osona. La casa familiar, el Cavaller de Vidrà, va ser quarter general carlí. El seu avi va participar del carlisme i, després, d’Acció Catalana i d’UDC. El seu pare fou diputat al Parlament de Catalunya. Quin pes té aquesta història familiar en la seva persona?
La tradició familiar et marca en tots els àmbits i també en aquest. La tradició familiar m’ha marcat a mi com a hereu en el sentit de la responsabilitat de la terra i del patrimoni, que no vol dir només ser un bon pagès i fer una bona gestió sinó també veure que estàs en un entorn polític i administratiu i vols influir en aquest entorn polític i administratiu. El que em va incitar a mi a fer política va ser la defensa de la ruralitat dins de la gestió forestal i agrícola i ramadera i això salta automàticament després a àmbits més superiors com el municipal, el parlamentari i el de partit. És clar que t’influeix la història de la teva família perquè quan ets petit sents parlar de coses que altres famílies no parlen i acabes trobant normal fer política.
I veu una relació directa entre els ideals del seu avi i aquesta tradició carlina i els seus ideals?
A l’avi no el vaig conèixer, va morir el 37. Però sí que m’han dit els meus oncles que la meva actitud i el meu posicionament enfront de les polítiques territorials i socials s’acosten molt al pensament de l’avi. Hi ha articles seus en diverses revistes de l’època on hi defensava aquest concepte de la política més territorial i rural, d’equilibri territorial. Aquesta defensa del món rural jo la tinc molt interioritzada i crec que en això coincidim. En el tema nacional no cal dir-ho perquè ell era clarament independentista. Ell volia un Estat català independent, que després es podia federar o confederar amb Espanya o el que fos, però tenia clar que Catalunya havia de tenir el seu estat per poder ser.
Recentment, amb altres persones properes a la democràcia cristiana catalanista, ha creat el Moviment Demòcrata Català. Ens pot explicar quins són els objectius d’aquest moviment i com pensen assolir-los?
El MDC és conseqüència d’uns fets, que és el gran rebuig dels partits polítics que es palpa a nivell social. Hi ha gent que s’apropa a moviments que no tinguin estructura de partit. També neix com a conseqüència d’una desfeta d’Unió i d’una part de Convergència que fa que molta gent quedi orfe de partit però que vulgui seguir participant de la política. Com que és un moviment i no és un partit permet fer política sense gestió. Els nostres objectius s’aniran definint. El primer és donar resposta aquesta demanda que acabo d’explicar. Des del pensament podrem influir els partits polítics perquè facin pensament en el nostre sentit. Això ja s’està començant a produir. Si realment serem capaços de canviar polítiques dependrà del sector on siguem més forts o menys forts. El que ens agradaria és que gent que vingui el nostre moviment, a través de partits polítics o de candidatures electorals, puguin influir en la presa de decisions. Ja s’anirà veient.
No creu que ja hi ha massa sigles a l’independentisme com per crear-ne de noves? En quin camp creu és necessari l’MDC que no estigui cobert encara per una altra organització com ara l’Assemblea o Òmnium?
És molt diferent. L’Assemblea és una associació totalment transversal que no fa pensament polític, sinó que es dedica exclusivament a aconseguir la independència de Catalunya a través d’un moviment de masses i social que mai podrà tenir el MDC. Però quan tinguem la independència l’Assemblea ja no tindrà sentit. Òmnium Cultural defensa la llengua i la cultura i és el que ha de fer, encara que ara estigui implicat, defensant això, en la reivindicació de la independència de Catalunya. El MDC recull pensament des de diversos sectors, ja sigui l’àmbit sanitari, el món pagès o dels urbanistes, i cerca influir. Nosaltres buscarem un model de societat i de Catalunya que ens agradaria tant si som independents com no. La defensa dels petits municipis, del territori, això no ho fa cap partit polític i hem d’influir els partits polítics perquè facin polítiques concretes pel territori. Polítiques industrials, d’ensenyament, urbanístiques, de justícia… que respectin els petits municipis. Anirem estructurant un model de país que si som independents voldrem que sigui així i, si no ho som, també ho voldrem, la qual cosa no vol dir que renunciem a la independència.
Vic és un municipi on l’independentisme gaudeix de molt bona salut i així queda palès en els resultats electorals. Com s’explica que la segona força a l’Ajuntament sigui l’ultradreta espanyolista de Josep Anglada?
Quan va néixer Plataforma per Catalunya no era espanyolista. Anglada era una persona que mobilitza el rebuig a una onada immigratòria que rep Vic i que fa que es palpi al carrer un canvi social. La PxC aprofita aquest rebuig i diu “jo salvaré Catalunya de la immigració, voteu-me a mi”. És totalment injust i fora de lloc però aquest moviment neix d’aquest sentiment i es converteix en un problema important i greu. En aquests moments PxC ha experimentat un creixement que ha fet que els seus homòlegs europeus, amb els quals els uneix el seu rebuig als immigrants àrabs i subsaharians, s’hi fixessin. Aquests partits europeus creuen que Anglada els pot servir amb el llançament d’una extrema dreta a nivell espanyol i per això modifica el seu discurs per adaptar-se a un mercat espanyol. Anglada és un oportunista que pot passar de Fuerza Nueva al catalanisme i tornar a l’espanyolisme. Ja veurem com li anirà a partir d’ara.
En què ha fallat la ciutat de Vic perquè un personatge de nivell tan baix obtingui tants vots? Vull dir que l’ultradreta podria tenir representació però presentant un candidat amb cara i ulls.
Pensa que als voltants de l’any 2000 hi ha un gran xoc social. En cinc anys ha vingut molta gent de fora, de cultures completament diferents, i això fa que alguns barris vegin els seus carrers ocupats pels estrangers. Això crea un rebuig social perquè algunes persones veuen modificada la seva realitat diària i s’hi posicionen en contra. A Vic fem una feina d’integració que té bons resultats i aquest perill que perceben no hi és, encara que potser a altres llocs de Catalunya sí. Aquest rebuig es canalitza en el suport a Anglada, una persona coneguda. Aquest vot és un vot de rebuig i un càstig a les altres formacions polítiques, especialment a CiU que és la formació que governa a Vic. No és que el votin a ell, sinó que castiguen als altres per obligar-los a estar més atents amb aquest assumpte. Molts el voten però en realitat no volen que sigui l’alcalde, sinó per castigar als altres. Fins que no es produeixi totalment una integració de la immigració sempre hi haurà certs sectors que sentiran aquest rebuig.
Vostè també és president de l’Associació de Municipis per la Independència. Quin paper està tenint aquesta organització en l’independentisme? S’estan creant noves adhesions o ha anat quedant estancat?
El paper que juga és el de suport a tot el moviment independentista de Catalunya que és clarament social. Des del municipalisme hi volem donar suport ajudant a l’Assemblea, a Òmnium… Ens quedem en un segon terme donant-hi un suport simbòlic. Des del municipalisme donem estructura i força a aquest moviment social. Des de l’AMI som capdavanters, també, en el tema de la sobirania fiscal, fent que els municipis paguin a la nostra agència tributària. Estem treballant amb l’agència perquè es modifiqui, perquè volem ser molts més els municipis que exerceixin la sobirania fiscal i això s’ha d’estructurar bé perquè els municipis no tinguin problemes legals. Però bàsicament l’AMI està per donar suport als moviments socials, al Govern i al Parlament. És una organització necessària que dóna solidesa al projecte sense buscar protagonisme perquè no som nosaltres els qui l’hem de tenir. És cert que hem frenat les adhesions, hi ha municipis als quals els costa molt entrar-hi, alguns fins i tot d’ERC i CiU. Ara hem d’acabar d’incorporar un centenar de municipis que són els que hi han de ser i mobilitzar la gent perquè pressioni els seus consistoris locals. Actualment agrupem ajuntaments que, tots junts, sumen més de dos milions d’habitants i estic convençut que després de les eleccions del 2015 incorporaríem les grans capitals si no fos perquè ja hem de ser independents.
Va deixar UDC. Ja no hi veu remei? És impossible desmuntar el duranisme?
Vaig deixar Unió perquè me’n vaig cansar. Estava fora de lloc i et trobaves en la situació d’haver de discutir amb el president del Comitè de Govern posicionaments en el tema nacional i em sentia molt sol. No hi havia un suport de les bases, ni dels càrrecs directius intermedis, ni del territori. Notaves una buidor en el Consell Nacional i en els congressos. Sí que vaig tenir el suport de molta gent, perquè em van votar el 20% dels congressistes i la gent que em va avalar, que va donar la seva cara amb noms i cognoms per avalar-me. Però després, en general, vaig notar que l’estructura del partit havia aconseguit anul·lar les possibilitats de qualsevol candidatura alternativa i es produïa unes condicions de lluita en total desavantatge. Després de veure cap on anava el partit i cap on anava en Duran, en una direcció totalment contrària a la de treballar per la independència de Catalunya i liderar-la des d’UDC, vaig decidir plegar. És un partit que s’ha dedicat a anar en contra del procés, a buscar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya i a marejar la perdiu. Això em va obligar a marxar, després de 26 o 27 anys militant, però tampoc passa res, també es pot estar sense militar en un partit i ajudar el país igualment. A UDC abatre internament en Duran és impossible, té una estructura de poder creada al llarg de més de trenta anys que li permet imposar-se a les assemblees, als congressos i als consells nacionals. Si et ve de gust fer una resistència numantina doncs pot fer-ho, però crec que és més pràctic buscar altres llocs per fer política al servei del meu país. Unió ara no sé què farà: quan parlen a Madrid no parlen clar, quan ho fan aquí ho fan més clar. Jo demano d’UDC que es defineixi clarament. Si no volen la independència de Catalunya que ho diguin. Jo crec que ara, de cara al 9 de novembre, estan pel “Sí/No”. Si opten pel “Sí/Sí” seré el primer que els aplaudiré públicament i els en donaré les gràcies, però si opten pel “Sí/No” crec que seran els que faran més mal al procés.
CDC i UDC sobreviuran juntes la consulta?
Convergència està decidida a aguantar CiU i mira que ha tingut motius per trencar la federació. CDC aguanta, pateix i, a més, al final sembla que siguin els dolents. Després de tota la provocació d’en Duran cap a CDC, quan Convergència diu que en Duran no té raó ell surt a fer-se l’ofès i “els perdona” i queda com el bo que perdona els dolents. Això ho ha fet durant vint anys, aquest rol no l’han sabut trencar i en Duran ho té apamat perquè li va perfecte. Convergència no vol trencar perquè tenen en el seu imaginari CiU com una fórmula d’èxit que ha governat a molts llocs i ara està en ple èxit perquè ho governa tot. CiU ha modificat en positiu la nostra societat, ha sabut fer-ho bé, ha donat autogovern a Catalunya, ha fet avançar el nostre país… Per això diuen “si trenquem això, què passarà? Mantinguem-ho”. Però en aquest moment està canviant tot, l’autonomia ja no és viable, s’ha de construir un nou estat i, per tant, es necessiten socis que treballin per aquest projecte i totalment lleials. Si això no és així, el procés pot tenir molts problemes i aquesta gravetat no la veuen. Però jo no sé si la federació es trencarà o no es trencarà. Jo el que preferiria és que no trenquessin i que tots apostessin pel “Sí/Sí”, però això ha de quedar clar avui, perquè demà ja no hi serem a temps.
Està content amb les preguntes i la data formulades? Creu que anem pel bon camí?
És una bona solució perquè UDC i ICV s’apuntin al Dret a Decidir. Però el “Sí/No” és un problema i és molt perillós. Això depèn de nosaltres i de la nostra força, i ara tenim una prova de foc. Jo hauria preferit que només hi hagués una sola pregunta, encara que fóssim menys. Però el President ha decidit això, crec que li hem de donar suport i jo l’hi dono radicalment. Però hem de ser conscients que hi haurà un “Sí/No” i que hem de lluitar més contra aquesta opció que no pas contra el “No”.
Ara què creu que toca fer?
Ara toca demanar al President un govern d’unitat, amb la implicació d’ERC a dins, si hi pogués haver algun socialista independentista, gent independentista d’ICV… O sigui, de tots els àmbits independentistes. Cal fer un govern d’unitat independentista perquè és un projecte molt difícil i el President necessita molt suport i el govern l’ha d’ajudar a aconseguir-ho. També crec que hi ha d’haver una candidatura unitària a les eleccions europees amb personatges de l’àmbit social que vulguin anar a Brussel·les a fer-nos aquest favor d’explicar què està passant a Catalunya. Això reforçaria el procés, donaria fiabilitat a la societat, i ens portaria al novembre amb un gran èxit. Aquest és el pas que toca ara.
