Marta Rosique és periodista i estudia Ciències Polítiques. De fet, si tot va bé, enguany acabarà la segona carrera. Candidata del Jovent Republicà, va ser la número 7 a les llistes d’Esquerra Republicana a les eleccions generals. I ara és la diputada més jove que ha passat pel Congrés dels Diputats. Amb 23 anys Rosique ha arribat a la cambra baixa per rejovenir les polítiques, lluitar pel dret a l’autodeterminació i donar veu als Països Catalans.
-Tens 23 anys i ets diputada al Congrés. Ho hauries imaginat fa un any?
-No, no ho hauria imaginat mai. Mai m’havia plantejat entrar a les institucions; sempre havia estat molt implicada com activista. El que tenia clar és que volia lluitar pels meus ideals allà on fos. Quan es va plantejar la situació d’unes eleccions convocades de cara a l’abril, de cop tot es va capgirar i vaig haver de fer un plantejament que era molt nou per mi: si a partir de les institucions era capaç de lluitar pels meus ideals. Em vaig presentar i ara caldrà veure si realment podem acabar fent-ho.
-Ser jove suma o resta? Com és percebut?
-Suma i resta. Suma de cara a arribar a gent jove. Aquests dies he rebut molts missatges -fins i tot de joves de fora dels Països Catalans- donant-me les gràcies per ser allà i per tenir una veu directa. Suma perquè s’estan fent polítiques que afecten directament a la joventut i no hi ha persones joves que siguin capaços de defensar-ho. La nostra generació de joves és la primera que tindrà menys drets que els nostres pares i mares i avis i àvies; això implica un canvi important en la història i és important que nosaltres hi siguem. I resta perquè hi ha una discriminació flagrant cap als joves, és el que se’n diria “poder adult” o “edatisme”. Ho he trobat fins i tot a entrevistes, on se’m pregunta molt per la meva vida personal i poc pels meus objectius polítics i per què vinc a fer al Congrés.
-Costa que els joves accedeixen a quotes de poder. Com es trenquen aquests sostres de vidre?
-No hem de tenir mai l’objectiu directe de voler arribar a quotes de poder, però sí hem de ser capaços d’organitzar-nos, sempre des del col·lectiu, per poder prendre decisions.
-Però arribar a quotes de poder significa normalitzar la situació…
-Sí, però el més important de tot és que aquest camí no el fem mai sols. Perquè aleshores entrem una mica en el món de persones més adultes a les quals no ens volem assemblar. Nosaltres, com a persones individuals, no hem d’aspirar a voler arribar a ser diputats del Congrés, sinó a aconseguir arribar al Congrés acompanyats de gent a la qual representem. En el meu cas es nota molt quan es compara amb altres diputats: tinc una organització darrere que em passi el que em passi m’ajuden, i a més m’orienten. I d’alguna manera permet que estigui lligada no només amb l’organització sinó també amb les entitats.
-Creus que podràs portar les reivindicacions de la joventut a la Cambra Baixa?
-Crec que sí, aquesta ha de ser sempre la meva voluntat. Penso que pel simple fet de ser jove ja se m’escolta des d’un punt de vista jove, i per tant s’entén que tot allò que digui ho dic en tant que jove. I això és positiu perquè així s’entén que totes aquelles reivindicacions que estem fent des del carrer també es poden traslladar directament al Congrés. Hem de tenir clar que som els joves els que estem liderant gairebé tots els moviments: l’antifeixista, l’ecologista, el feminista…
-Quina mesura t’agradaria que s’implantara?
-Ara mateix hem d’aspirar al fet que s’exerceixi el dret a l’autodeterminació, perquè serà el que ens permetrà que nosaltres com a joves puguem accedir a una emancipació real.
-Les samarretes reivindicatives comencen a ser el teu senyal d’identitat. També va ser la de David Fernández i Mónica Oltra. A qui t’agradaria semblar-te més?
-A David Fernández, sens dubte. És una persona a la qual admiro. Però tampoc ho faig per assemblar-me a ningú.
-A la teua estrena al Congrés portaves una samarreta que reivindicava els Països Catalans. S’ha deixat de banda i s’ha desaprofitat el moment de canvi polític a Balears i al País Valencià perquè a Catalunya us miràveu el melic?
-És molt important que com a moviment independentista de Catalunya es comenci a entendre allò que fa uns anys ja s’entenia majoritàriament: que la nació completa són els Països Catalans. Sí que s’estava començant a deixar de banda per un sector de l’independentisme català, però crec que tot allò que hem anat fent per avançar cap a l’autodeterminació també serà beneficiós per a la resta.
-Vas ser una de les portaveus d’Universitats per la República. Com ho recordes?
-Ho recordo com una etapa molt moguda i molt intensa, perquè nosaltres ja prevèiem que les coses es podien posar complicades de cara a l’1 d’octubre i va ser quan es va decidir crear aquesta plataforma. En aquell moment vam tornar a demostrar que els joves -encara que ens diguin que no ens mobilitzem- sempre hi som. Aquella campanya que s’havia il·legalitzat i no es permetia fer, la vam fer nosaltres. Vam ocupar la Universitat de Barcelona i des d’allà vam fer la manifestació més massiva de la història en l’àmbit estudiantil: vam mobilitzar 80.000 estudiants. El simple fet d’organitzar-nos, de coordinar-nos, de ser un espai de trobada del jovent, ja era de per si històric. I va ser important perquè l’1 d’octubre tirés endavant.
-Ara has passat del carrer a les institucions. A la classe política moltes vegades se li recrimina que quan fan aquest salt s’obliden del carrer…
-Sí, per això és important que tot allò que fem intentem vehicular-lo sempre a partir dels moviments socials, dels moviments veïnals que treballen els temes que també tractem. Sempre he defensat que la vinculació, el lligam entre institucions i carrer és imprescindible. Institucions no funcionen sense carrer i des del carrer també s’ha de poder ajudar les institucions.
-Al carrer es parla, i vosaltres voleu parlar a Madrid. Què passa quan l’altre interlocutor no vol parlar?
-Passa que després ens trobem amb una repressió i una legitimació d’aquesta. Però, nosaltres mai deixem de voler parlar. Per tant, en tot allò que fem, nosaltres seguim defensant allò que defensàvem abans.
-Algú deia que a l'”Espanya fraternal” (formada per un govern amb PSOE, Podemos i suport dels nacionalistes) seria possible un referèndum. Hem tingut eixe govern i no ho ha estat. Quan creus que ho serà?
-Hem d’aconseguir apropar-nos a fer possible l’alliberament nacional, i això vol dir que ens hem d’enfortir en diferents àmbits. No només passa per Espanya, sinó que passa perquè d’una manera multilateral nosaltres estiguem prou forts. Passa perquè en l’àmbit de Països Catalans estiguem implicats clarament amb els sindicats, implica assumir que la desobediència civil ha d’anar lligada en certs moments a una desobediència institucional. També per aconseguir que a Madrid el govern estigui condicionat a nosaltres, i perquè en l’àmbit internacional estiguem organitzats.
-Però a hores d’ara l’independentisme té al Congrés els millors resultats de la història i així i tot no és imprescindible…
-Estem esdevenint imprescindibles. Si ens hi fixem, ara mateix perquè el govern pugui tirar endavant se’ns demanen els vots. I això és important, perquè necessitaran tenir-nos en compte a l’hora de prendre decisions. Podem esdevenir un actor clau en tot allò que es faci durant aquesta legislatura, si és que tira endavant.
-Les baralles entre actors polítics independentistes no ajuden, no?
-No, però ni les baralles entre partits ni entre les mateixes entitats. Sempre he defensat que tot allò que fem ho hem de fer des d’una mínima coordinació. No cal que l’objectiu estratègic sigui exactament idèntic -perquè per la pluralitat del mateix moviment independentista és bastant impossible- però sí que cal que com a mínim hi hagi un espai de trobada, que crec que amb la trobada de Ginebra ens ha començat a apropar.
-Abans del referèndum existia l’Estat Major, on partits i entitats definien estratègies conjuntes. Quan s’asseuran junts de nou?
-Esperem que aviat. A més, hi havia una sèrie de plataformes, entitats i sindicats que en el seu moment van apostar per mobilitzar-se i posicionar-se, que ara de cop han tirat enrere. I crec que és important que les tornem a tenir del nostre costat, i que entengui que la repressió que estan vivint els presos polítics i els exiliats no només els afecta a ells, sinó que ens afecta a tots com a poble.
-Sembla que l’independentisme està adormit. La Diada carregarà les piles al moviment?
-Espero que sí. La Diada tornarà a ser massiva. En tot cas, el que hem de començar a fer és generar mobilitzacions que siguin prou contundents per demostrar que estem per una mateixa causa.
-Quasi dos anys després encara hi ha molts buits respecte al que va passar la tardor de 2017. Creus que cal explicar-los a la ciutadania?
-Crec que s’han explicat més coses del que la gent es pensa. També considero que hi ha molta cosa a posar en comú. Ara bé, hem de vigilar molt com s’acaba traslladant tota aquesta informació perquè no es converteixi en retrets entre uns i altres, sinó que es canalitzi en un objectiu estratègic concret que ens permeti apropar-nos cap a la independència.
-Falta poc per la sentència. Quina creus que seria la millor resposta?
-Mobilització massiva. Que tots aquells que van ser capaços de mobilitzar-se el 3 d’octubre es tornen a mobilitzar.
-Parles del 3 d’octubre…
-Sí, perquè va ser un moment en què vam aconseguir que sortís al carrer gent que no s’havia mobilitzat abans.
-I creus que amb la sentència es podrà recuperar eixe esperit?
-Espero que sí. I crec que ho hem de poder generar. Segurament la sentència la maquillaran d’una manera que sembli més fluixa del que és, i segurament sortirà en un moment en què la mobilització sigui més complicada. Però hem d’entendre que el simple fet que portin gairebé dos anys a la presó ja és greu, que el simple fet que els estiguin jutjant ja és greu.
-Per cert, creus que hauràs de tornar a fer campanya electoral?
-No m’atreveixo a afirmar-ho al 100%, però sembla que per al PSOE la campanya electoral ja ha començat.
-I a Catalunya?
-Tard o d’hora arribaran. Però no sabem si arribaran més d’hora o més tard.
En poques paraules:
-Un referent periodístic: Mònica Terribas, que va ser professora meva a la universitat.
-Un referent polític: Marta Rovira. De fet crec que és important que mai ens oblidem que hi ha preses i exiliades polítiques; és important que les reivindiquem.
-Un llibre: Ara mateix m’estic llegint “Ciutat princesa”, de Marina Garcés.
-Un grup de música: Roba Estesa
-Un poble o ciutat: Portbou, que és el poble de la meva família.
-Un desig: Que ben aviat puguem aconseguir l’alliberament nacional dels Països Catalans.
