Des de sempre que el Barça ha representant un projecte polític. Fa ben pocs dies, per exemple, la televisió del club passava un documental sobre el president Josep Sunyol, assassinat pels feixistes, en el que vaig tenir l’honor de participar. Sunyol fou un personatge singular. Empresari i polític, el seu catalanisme el portà a dues lluites: la política, a través primer d´Acció Catalana i després d´Esquerra Republicana; i l’esportiva, on en uns moments dificilíssims, acceptà ser el President del Barça. Poc més d’un any després, com és sabut, l’agost de 1936, en una visita al front de guerra tot just esclatada, per un maleït error, el conductor del seu cotxe s’equivocà de ruta i enlloc de portar-lo al bàndol dels republicans, el conduí a les avantguardes dels feixistes. Fou immediatament afusellat.
Si porto Sunyol avui aquí és pel lema del diari que ell va fundar, La Rambla: esport i ciutadania. A Sunyol l’esport no l’interessava si no era per fer ciutadans millors, d’un país millor, Catalunya. A mi, que el futbol, com esport, m’interessa relativament, m’apassiona com a fenomen social, com a galvanitzador d’emocions, com a projecte polític. Per això el lema d’en Sunyol em sembla un argument tan vàlid avui com fa vuitanta anys. Per això és tan important per tots, socis i no socis, les eleccions al Barça, ja que cal decidir quin és el candidat que des d’aquest lloc de tan privilegi pot fer ciutadans millors d’un país millor.
No tinc el gust de conèixer personalment el senyor Benedito. Però he pogut anar seguint la seva campanya, el seu compromís, la seva gosadia. Naturalment, que el fet que el meu amic Joan Capdevila vagi a les seves llistes ja seria per mi un argument definitiu, però és que el senyor Benedito ha acabant afegint alguna cosa més que els altres, en aquesta cursa electoral: èpica.
Se li ha retret que és el candidat dels perdedors. Argument matusser. Benedito ha reinventat l’èpica dels “perdedors”: es pot perdre, sí; es pot fracassar, també; però mai no es poden sacrificar els principis ni acotar el cap davant de les renúncies dels ideals. Ha postulat la integritat i la coherència, com els valors més importants amb els que defensar una causa. Li agraeixo que no s’arronsés davant les immenses dificultats que ha tingut, que mantingui la lleialtat al projecte de país que necessitem pel club i, sobretot, que s’estigui enfrontant a l’establishment amb les paraules netes i les idees nues.
L’èpica Bendito sorprèn per la seva dignitat, que alguns han confós amb ingenuïtat. Res més lluny d’això. En una campanya on tothom vol ser Julia Roberts, Benedito es presenta com un personatge perfecte per a protagonitzar alguna pel•lícula d’en Clint Eastwood: dur, íntegre, contundent. Sí, amb un punt d’aspror, però com es pot desafiar al sistema sencer si no és amb valentia?. La mirada és seca i sòbria, assegurant que no trairà els seus compromisos. No ha caigut ni en el cinisme ni en l’autocomplaença. Contra la uniformitat de l´status quo, representa l’única alternativa. Només li falta posar-se la corbata, perquè per diferenciar-se dels altres no cal recórrer a aquesta argúcia, n’hi ha prou amb l’actitud i el discurs.
Tinc amics a totes les candidatures, a tots ells els desitjo el millor i que guanyi el Barça i Catalunya. Però si jo pogués votar, per esport i ciutadania, per catalanisme i país, jo votaria Benedito.