El proper dissabte 11 de juny es constituiran els ajuntaments catalans i algunes de les principals ciutats catalanes, amb Barcelona i Girona al capdavant, viuran un canvi històric. La setmana passada vaig analitzar la situació post-electoral a Catalunya després del 22-M parlant de CiU, del PSC i ERC i ara toca completar l’anàlisi amb els altres partits: PP, PxC, CUP, SI, RCat, i també Esquerra, per causa de la dimissió de Carod-Rovira. Avui em centraré en els resultats del PP i de PxC, i ho faré a partir d’un breu anàlisi a la ciutat de Vic, una ciutat que en el passat ha anticipat fenòmens electorals que després s’han produït a la resta de Catalunya (auge de l’independentisme, aparició de PxC). PP i PxC han fet un discurs populista fet amb alguns tics xenòfobs que els permet recollir els vots de gent que se sent abandonada per la demagògia “bonista” d’esquerres del “papers per a tothom” i per les regularitzacions massives que han alimentat en els darrers anys l’efecte crida sobre l’emigració. Cal tenir present que aquests dos partits creixen a Catalunya, principalment, amb antic vot del PSC, una part de l’electorat del qual s’ha sentit abandonat per la manca de sentit comú dels tripartits sobre aquesta tan sensible qüestió. És increïble com partits que aspiraven a la centralitat com el PSC i ERC s’han deixat arrossegar per ICV en aquesta matèria.
1.- Vic, capital d’Osona: Prenc com a base d’aquesta anàlisi la ciutat de Vic, que en algunes coses ha anticipat en el passat alguns fenòmens que després s’han traslladat a Catalunya, com ara l’aparició de PxC o l’auge de l’independentisme. A Vic CiU hi ha mantingut 8 regidors i PxC ha passat de 4 a 5, tot i només pujar 150 vots en relació al 2007. El tripartit perd 2 regidors en la carn del PSC i els seus tres partits perden 2.000 vots a la ciutat, que són captats bàsicament per les CUP, per Solidaritat i per PxC. L’alcalde Vila d’Abadal no s’esperava no pujar i va quedar tocat la nit electoral, mentre que el candidat del PSC de Vic Josep Burgaya va dimitir la setmana següent de les eleccions (al 2007 havia passat de 6 a 4 regidors i ara de 4 a 2). La desorientació dels dos partits centrals de Catalunya van fer que Josep Anglada es passés la setmana següent de les eleccions saludant gent pels carrers i les places de Vic, mentre Vila d’Abadal va marxar de vacances i en Burgaya plegava: Anglada ha tornat a ser el guanyador moral de les eleccions, en guanyar alguna cosa més que un simple regidor.
Catalunya es desintegra electoralment? Atenció a la dada: amb un 60% de participació a Vic, quasi el 40% dels seus votants han optat per partits situats a l’extrem de l’arc polític i que no volen participar de la governabilitat de les institucions: PxC, CUP i SI sumen un 38% dels vots totals però alguns interventors de Vic em diuen que, pel que fa al vot jove, aquest percentatge podria ser encara més gran. Tot plegat em sembla inquietant i cal pensar-hi molt i bé, tal com em deia Joan Comajoan, periodista del diari local 9Nou. Com es pot contrarestar aquesta tendència cap a la disgregació i atomització de l’electorat català, quan el que necessita Catalunya per avançar nacionalment i per sortir de la crisi és concentrar el vot en molt poques opcions polítiques? Potser el tripartit 2 buscava, en la fragmentació creixent de l’electoral català via frivolització de l’emigració i via sucursalisme creixent amb el govern central, una manera de seguir en el poder. A voltes he pensat com, sinó és en aquesta clau, el PSC i ERC s’han deixat arrossegar tants anys pel discurs radical d’ICV (pensaven que així frenarien CiU?).
Èpica i sentit contra populisme i xenofòbia: Un meu germà és casat a Vic i hi té tres nenes escolaritzades i parlem sovint de l’impacte que suposa absorbir en pocs anys un volum molt gran d’emigrants, fins a uns percentatges del 25% de la població. Aquests dies he sentit Vila d’Abadal parlar massa i queixar-se massa de l’Anglada, fet que ha inflat el personatge tal com han fet molts mitjans de comunicació amb Garcia Albiol a Badalona. El meu germà em proposa aquest discurs política: oi que les generacions que ens han precedit han fet sacrificis pensats en clau intergeneracional? Oi que els nostres pares van treballar més del que els tocava, i que aquest excés de treball el van fer per donar als seus fills més oportunitats de futur i més benestar material? Doncs a la nostra generació ens toca ara fer un sobreesforç, en forma de sacrifici intergeneracional, i assumir els costos d’aquest flux de gent arribada de l’estranger, per mirar d’integrar-los. El meu germà parla de costos: descens del nivell educatiu a les aules, disminució de serveis públics i socials que prioritzen els nouvinguts… però el meu germà diu que els sacrificis actuals de la nostra generació actual permetran una convivència pacífica futura a la ciutat de Vic. La sang, suor i llàgrimes d’avui tenen un sentit: seran la base de la pau i de la convivència futura. Un discurs engrescador, que potser hauríem de sentir més de la nostra classe política.
2.- PP i PxC: Tal com va passar a les municipals de 1995, que van anticipar la victòria del PP al 1996, el PP a Catalunya és molt sensible del cicle electoral en clau espanyola. El PP ha basat el seu creixement en la base electoral tradicional del PSC, però el seu discurs populista així com el seu centralisme espanyolista no l’han fet progressar entre les classes mitjanes catalanes: segueix no existint a comarques i no creix als barris de rendes mitjanes de Barcelona, tot i el bon moment general que viu a l’estat. Un apunt, però: el seu electorat metropolità és més jove que el votant del PSC, que per franges d’edat té un suport molt més concentrat en la gent gran, que va protagonitzar l’emigració massiva dels anys 60 i 70 del segle passat.
Pel que fa a PxC, aquesta ha crescut en ciutats mitjanes de Catalunya, barrant el pas al PP i afeblint el PSC i, en molta menor mesura, CiU. La sorpresa ha estat la seva irrupció al cinturó metropolità (a L’Hospitalet li pren 2 regidors al PSC!) i, si no ha entrat a Badalona, ha estat pel discurs del seu cap de llista. Curiós el discurs anti-immigració del PP: després d’obrir la porta a la immigració irregular de 2000 a 2004 des del govern central, ara el PP català s’alça com a baluard contra la mateixa, en contrast amb el silenci del PP a Madrid o València amb aquest tema: és aquest el seu fet diferencial català?
3.- CUP: Una de les grans sorpreses han estat les CUP, que han escombrat Esquerra i ICV de les ciutats mitjanes del país, amb Girona com a paradigma, un fet que obre la possibilitat de que les CUP participin a les properes eleccions catalanes. De les CUP m’agrada la capacitat de connectar amb un electorat jove interclassista (vegeu els resultats de les CUP a Molins de Rei: 18% dels vots… i molts en barris benestants!!) i el seu independentisme no tacticista ni còmplice amb el centralisme camuflat de “federalisme” del PSC i d’ICV. Ja el canvi a Vilafranca del Penedès ara fa dos anys va ser possible perquè les CUP es van negar a fer el joc al PSC, que proposava seguir fent tripartits contra CiU.
De les CUP també m’agrada el respecte de la llista més votada, un aspecte sagrat a Europa (vegeu l’SNP a Escòcia al 2006, que va governar tot i guanyar només per un diputat), però menystingut pels tripartits. A Vilanova i la Geltrú, per exemple, el canvi històric pot venir de la mà de les CUP, de les quals un 90% dels seus votants han decidit fa pocs dies no fer tripartits amb el PSC contra la llista més votada de CiU.
Però de les CUP no m’agrada la seva voluntat de no participar mai en els governs municipals, un signe molt català d’adolescència política, fruit d’una genètica que prové de moltes generacions de catalans que no han fet política. Aquesta antipolítica com a principi no el trobo enlloc als països europeus avançats!!
4.- RCat: La seva pretesa suma amb ERC no s’ha produït i no ha estat creïble el seu acostament al partit que en va expulsar una bona part dels militants. Si alguna cosa es podia predir era precisament que la pretesa suma més aviat restaria i així ha passat.
Atenció al que pot passar el proper dia 11 de juny a Tremp. L’alcalde socialista espanyolista actual, que es va oposar amb cos i ànima a les consultes sobiranistes de l’any 2010 a Tremp, es pot beneficiar ara de la fragmentació del vot independentista a la ciutat. Aquest alcalde ha estat permissiu amb els interessos de Red Eléctrica Espanyola pel que fa a la MAT del Pallars, i que pot trinxar el territori si s’aprova el traçat que, curiosament, ha presentat el passat dia 19 de maig REE: s’aprofita així de l’interinitat actual als ajuntaments per exhaurir les 4 setmanes de temps per a presentar recurs).
Aquest alcalde podria beneficiar-se de l’abstenció del regidor de RCat, de tal manera que la suma de CiU i ERC empatats amb el PSC a sis regidors permetrien a l’alcalde repetir mandat (el PSC va ser per molt poc la llista més votada, tot i la pluja de subvencions desplegades per l’alcalde actual des de la diputació de Lleida, la Generalitat tripartita i el govern central). Miserables disputes personals poden deixar la majoria sobiranista de la capital del Pallars amb un alcalde espanyolista. Així ens va als catalans!!
5.- Solidaritat: Després de la marxa de Joan Laporta SI tenia una situació molt complicada. Ha obtingut 36.000 vots i unes dotzenes de regidors repartits pel país en una situació molt complicada. Però potser l’objectiu de SI era un altre: els vots que ha obtingut en ciutats mitjanes i metropolitanes del país han estat claus per a que ERC hi perdés tota la seva representació. Amb aquesta base municipal, i havent vist com Joan Laporta ha perdut en molts pocs mesos el seu actiu i atractiu electoral, SI disposa ara de temps per a fer-se veure i per treballar de manera intel•ligent al Parlament de Catalunya.
No m’agrada de SI la posició sistemàtica anti-CiU en tot lloc i per tot al Parlament, així com tampoc la manera amb què ha mirat de cridar l’atenció dels mitjans en els darrers mesos. D’Alfons Lopez Tena i d’Uriel Bertran i de la seva intel•ligència se’n pot esperar molt més i potser cal recordar que en aquest país les trajectòries totalment coherents són molt escasses: l’Alfons possiblement va votar a favor de l’Estatut de 2006 i l’Uriel fins al 2009 escrivia lloances del tripartit 2 i de José Montilla. Hi tenen tot el dret, a rectificar, i amb tota la raó del món, però llavors que deixin la bilis a casa.
Finalment, jo faria algunes excepcions al reglament del partit, que explícitament contempla l’expulsió de tot aquell militant que pacti amb ERC: a Tremp han estat expulsats de SI dues personalitats locals de gran prestigi, sense considerar que potser allà calia anar junts i fer pinya amb altres forces independentistes contra l’alcalde socialista espanyolista actual. Alguns tics soviètics segueixen ben presents a casa nostra i no només en els partits d’esquerres d’obediència espanyola.
6.- Esquerra: Carod-Rovira acaba de dimitir i no em sembla una actitud coherent. És cert que no el van deixar repetir de candidat, però no va gosar al congrés de 2008 plantar a Joan Puigcercós. I és cert que té raó quan diu que troba a faltar una esquerra nacional, no supeditada al PSOE, però això es contradiu frontalment amb la seva vicepresidència a la Generalitat fins a l’últim dia del tripartit 2, com a segon de Montilla… De Carod-Rovira potser cal recordar el cinisme amb què va anunciar el tripartit 2 al 2006: “com que CiU i el PSC són iguals, fem president Montilla”… una altra vegada la mentida equidistant va enganyar molta gent que s’ha sentit estafada, quan dotzenes de quadres d’ERC van romandre al govern de la Generalitat entre l’expulsió de Maragall al juny de 2006 i les eleccions de novembre de 2006.
Els darrers dies hem vist algun indici d’autocrítica a ERC: Jordi Portabella, però, va parlar dels tripartits com si ell no n’hagués fet mai cap i com si no recordéssim que, al 2007, tota la seva gent va seguir col•locada a l’ajuntament quan ell va decidir “sortir” del govern municipal. Joan Ridao és el més gran partidari de l’ortodòxia d’esquerres del partit: quan Oriol Junqueras va rebre el carnet de militant ara fa poques setmanes Ridao va oficiar la cerimònia amb un discurs d’esquerres de debò, dient que els tripartits eren l’estratègia única i veritable d’ERC. Ridao ha demanat anar junts a les eleccions espanyoles amb ICV, veient que potser tornarà a protagonitzar un altre daltabaix electoral com al 2008; Joan Herrera, però, el va despatxar sense ni tan sols considerar les possibles sinèrgies, suposo que per no ser prou “purs” d’esquerres. Herrera es passejava la setmana passada per la plaça Catalunya dient que “allà hi havia la veritable democràcia”. Llavors, potser que torni l’acta de diputat i se n’hi vagi a viure?
