Esquerra Republicana de Catalunya es troba immersa, des del passat 15 de maig i fins el proper 30 de novembre, en un procés electoral intern que ha de culminar en un Congrés Nacional en el qual els militants escolliran qui ha de presidir la formació i quines línies estratègiques i ideològiques haurà de seguir d’ara en endavant.
Com que les tensions interiors d’un partit són un antiafrodisíac pel ciutadà, allargar aquest procés durant gairebé mig any és tota una temeritat i no té cap sentit un cop descartada la possibilitat d’una repetició electoral. Tampoc podem oblidar quines son les dinàmiques pròpies del nostre sistema mediàtic després de diverses dècades en què socialistes i convergents s’han repartit el pastís en connivència amb els poders fàctics: les múltiples escissions i batalles campals en les que ha acabat CiU han estat una nota al peu de pàgina pel periodisme oficial, mentre que la descomposició socialista postmaragalliana amb prou feines ha estat motiu d’anàlisi. En canvi, qualsevol fricció al si d’ERC fa publicar gràfics a dues pàgines, obre tertúlies i noticiaris. En definitiva: carnassa i sucar-hi pa.
Sabent això de sobres, sorprèn la lamentable gestió que s’ha fet dels resultats de les eleccions del 12 de maig: és molt més nefasta la reacció postelectoral que els números en si. Al cap i a la fi, estaven dins de la forquilla dels bons números històrics de l’ERC contemporània, que es mantenia en una posició central en un joc que antigament només admetia dos participants. Que no se’m mal interpreti. Són motiu de celebració? És lògic que no, tenint en compte el retrocés sofert. Ara bé, de la joia a posar-se a córrer com un pollastre sense cap hi ha una llarga gradació de matisos.
En aquest sentit, la reacció en forma de la publicació d’un manifest que tenia com a objectiu frenar una possible candidatura d’Oriol Junqueras a la reelecció va ser una mala decisió. Sobretot perquè evitar la candidatura d’un militant no és un dret i presentar una candidatura sí que ho és. A partir d’aquí, el debat només podia enverinar-se i apartar-se de la serenor i la manca d’acritud amb la que s’haurien de poder debatre i deliberar les diverses propostes.
En nom d’una suposada renovació, Junqueras es convertia en un fusible: fent saltar aquesta peça s’evitava haver de tocar gaire la instal·lació. Que la cara més coneguda del partit marxés, serviria per escenificar que ja s’ha fet tot el que s’havia de fer. Feina feta, pim pam. Així, doncs, l’afany per intentar que Junqueras es retirés ens podia remetre a la famosa novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, El Guepard, de la qual se’n sol recordar la frase que diu, segons la traducció de Llorenç Villalonga, “si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï”.
Alguns dels signants del manifest han argumentat que enlloc del text no hi diu que Junqueras hagi de plegar i que només s’hi parla de la “renovació general” de la direcció del partit. Considero que per tenir un debat honest tothom ha de dir la veritat i prescindir de giragonses i indirectes. Si agafem el diccionari veurem que “general” significa “que és comú a la totalitat o a la major part dels individus d’un conjunt”. Com que una gran part dels signants han tingut un paper importantíssim durant els darrers anys al si del partit i no sembla que pretenguin deixar de tenir-lo, és normal que la lectura que se’n fa vagi més enllà de la literalitat del text. El mateix ha passat amb la candidatura anomenada Nova Esquerra Nacional, que ha estat presentada per diverses persones, molt respectables i apreciades, algunes de les quals porten més anys en càrrecs importants del partit que aquell a qui pretenen rellevar. Aquesta dada seria intranscendent i ni l’esmentaria si no fos perquè el pretext de la candidatura és el de la “renovació”. En tot cas cal celebrar que els esforços es posin en presentar candidatures pròpies en comptes d’intentar aturar les alienes.
Certament, després d’aquest cicle electoral esdevé necessari per repensar moltes coses: des de l’actualització d’una estratègia que ha donat importantíssims fruits adaptant-la al nou context, fins a l’entrada de noves veus en la direcció, passant pel paper que ha de tenir la militància en la presa de decisions. Després de passar un període en el poder, convé atansar-se encara més als que han treballat des del municipalisme i des de la militància de base. El canvi no ha de ser lampedusià, sinó ben real i transformador, sense que això passi per foragitar ningú. Que tot això es faci revalidant la presidència amb el lideratge del partit que té un major grau de coneixement i la més alta valoració entre el conjunt de la ciutadania no només no és incompatible, sinó que és complementari i necessari.
