Esquerra Republicana de Catalunya s’ha percatat que la llei de la gravetat continua actuant.
Els que em segueixen a la premsa i xarxes socials saben que fa anys que m’exaspera el capteniment polític d’ERC. He perdut amistats de dècades perquè se’m feia inacceptable el seu suport i fins i tot col·laboració entusiasta amb el junquerisme. Resulta innegable que l’ex-vicepresident català té una gran capacitat de seducció i d’ascendència sobre certa gent. A mi sempre em va semblar un orador vague i avorrit.
D’antuvi, Oriol Junqueras va fer mal al moviment independentista, després, i per extensió, al país, i ara continua empenyent el seu partit a l’autodestrucció.
Ens podem preguntar com Junqueras va dur Esquerra a tant d’èxit electoral durant tants d’anys de repressió post-1-O… abans de caure a plom. Sens dubte, hi trobem les virtuts de bastir un partit cohesionat i amb un equip de comunicació potent i ben engreixat. A la vegada, hi ha d’altres raons determinants i menys meritòries.
La primera és el pes històric de les derrotes. Al principi, en plena incredulitat i trauma per la duríssima repressió, la cerca de conciliació amb l’Estat sona molt atractiva com a via. Però és una il·lusió, com el món de Matrix. Còmode però fals, un auto engany amb data de caducitat. Molts catalans sabien en el fons de l’ànima que “el diàleg” que enarborava Esquerra era una simple rendició, tot i així van decidir creure que serviria perquè ens reprimissin una mica menys. Les conseqüències de l’1-O són feixugues. No tothom es veu amb cor de sumar-se a la confrontació i la resistència associada al president Puigdemont. Tot i això, i contra pronòstic, el 130è president superà ERC a les eleccions imposades pel 155 el desembre de 2017.
La segona és que ERC era i és el partit independentista favorit de Madrid –i la premsa internacional. Els moderats, els raonables, els que dialoguen. Els bons són els que comparteixen amb l’Estat el seu enemic acèrrim: Carles Puigdemont. Els de l’exili a Waterloo eren els nacionalistes radicals, els intransigents. Els dolents.
ERC ha estat el torpede útil de l’Estat contra l’independentisme. Ningú d’Esquerra pot negar com se’ls ha raspallat i ajudat des de la capital del Regne tot i refusar-los el mínim respecte. Encara avui, Junts i el seu líder tenen tothom en contra: l’Estat, els jutges i partits espanyols, els mitjans de Madrid i la majoria dels catalans (públics i subvencionats), l’IBEX, i els partits nominalment independentistes ERC i CUP. I s’ha jugat brut. L’Estructura B d’Esquerra s’esmerçà exclusivament contra l’independentisme actiu, o sia, Junts, l’ANC, Vilaweb, El Punt Avui… Si ERC no ha actuat com a un instrument més de l’Estat contra Catalunya, s’hi ha assemblat força. El més trist d’aquesta traïció és que no els va ni servir per lliurar-se ells mateixos de la repressió. Un cas paradigmàtic és el de Ruben Wagensberg. Des de la Mesa del Parlament col·laborà alegrement amb la lawfare contra la presidenta Borràs el 2022, i l’any següent ell mateix es va haver d’exiliar –perdó, “traslladar” segons les seves pròpies paraules. Això sí, s’instal·là còmodament a Suïssa, com na Marta Rovira. A l’opulenta meca del capitalisme no hi ha euroordres. Curiosament, tota l’esquerra va cap allà.
Finalment, esmentarem una altra droga dura: la combinació de clientelisme, populisme i oportunisme. La cúpula del partit ha repartit càrrecs i subvencions a dojo, que s’anava cobrant en forma d’adhesions tan fèrries com la durada del seu poder. O sia, que se’ls han esfumat. Ressaca crua.
No ens enganyem, ERC no s’ajunta amb PSC i Comuns perquè hagi “privilegiat l’eix ideològic d’esquerres sobre el nacional”. El PSC, d’esquerres? Que deixin d’insultar la nostra intel·ligència. L’eix nacional és el determinant a la política a Catalunya, com tothom sap. L’unionisme no se n’amaga. ERC fa veure una altra cosa perquè li convé, i perquè odia més Junts del que s’estima Catalunya. Malauradament, si alguna cosa tenen en comú les quatre candidatures al congrés d’ERC, és la tírria a Junts i al president Puigdemont. Comencen malament.
El 2011, Junqueras prengué les regnes d’un partit històric, fundat a la 2a República. Del pedigrí d’ERC com a partit degà de l’independentisme i símbol d’honradesa no en queda res. Durant 13 anys ha viscut de rendes mentre anava erosionant la marca, potser sense remei.
Desitjo molta sort a ERC en el seu congrés. Tot apunta, però, que es mantindran en l’error d’orbitar en torn del partit socialista. Si és així, ja s’ho trobaran a les urnes. Mentrestant, els que perseverem en la independència continuarem fent feina.
