Dia de santa Margarida. Per molts anys! Dies grisos i de temperatura civilitzada. Dies que aporten un poc de malenconia. Record d’aquells estius de viatges i de banys. I les safates de carn arrebossada d’encabat. I les tallades de síndria. Eren petits, encara, els nens. Malenconia. Anem del zero al zero. De no ser-hi a ser-hi i, finalment, deixar de ser-hi. La vida. De l’inconscient i insensible a l’inconscient i insensible. I no és possible de percebre’n el trànsit. Ho digué monsieur Teste: passem del veure al no veure després d’haver passat del no veure al veure. I mentrestant…temps de correcció política, aquesta dictadura de la ignorància que fa, per exemple, que ens concentrem, compungits, en l’horror que viu un nen africà que s’està morint de gana pensant-nos que és culpa nostra. La ignorància consisteix a no saber, però, si aquest nen es mor de gana a causa de la corrupció governamental i a la manca d’un estat de dret o perquè Occident, és a dir nosaltres, no ajuda prou. Diu Browne a Ridículament correcte: Si totes les persones poderoses fossin malignes i totes les persones vulnerables fossin bones, no hi hauria cap conflicte entre la raó i la correcció política, entre donar suport al que està bé i donar suport als febles. Però no és així i el conflicte hi és. El conflicte del doble raser en què sempre hi surts guanyant si ets identificat com a víctima. Negre, musulmà, homosexual, dona, discapacitat. Aquest fet de classificar la humanitat en grups d’identitat gairebé automatitza el procés de pensament políticament correcte, estúpidament correcte. Simplificant-ho: Dona = víctima = té raó; home = opressor = no té raó. És clar que a l’altra banda sempre queda el consol de Wodehouse. Amor i gallines, per exemple.
