L’1 de juliol de 1925, ara fa doncs, 100 anys, Erik Satie va morir a l’hospital París Saint-Joseph en plena misèria. L’absenta, aquella beguda aleshores tan de moda, se’l va emportar per causa d’una cirrosi hepàtica. Nascut a Honfleur, Normandia, el 17 de maig de 1866, tenia 59 anys. De Satie en tenim moltes imatges: al MNAC, l’any 2024 en vam poder veure una de molt vital, tal com era l’estil de l’autora, en l’exposició dedicada a Suzanne Valadon. Exposades a les sales del MNAC i incorporades a la memòria visual hi tenim sempre el dibuix que li va fer Santiago Rusiñol, on es veu Satie tocant l’harmònium, o aquella altra de Ramon Casas, on el pianista compositor es veu de peu dret amb la seva levita i el seu barret de copalta.
Erik Satie és un dels meus músics preferits d’aquesta època amb tantes transicions i variacions estètiques que en el pla de la plàstica podríem posar al costat de la pintura tan abstracta com musical, cal dir, de Wassily Kandinsky. En el seu famós llibre De l’espiritual en l’art, va escriure Kandinsky respecte de la motivació a nivell humà profund, és a dir: espiritual, de l’artista: «Els seus ulls oberts han de mirar vers la vida interior i la seva oïda fer sempre atenció a la necessitat interior…»
La música d’Erik Satie apareix classificada amb moltes etiquetes: impressionista i avantguardista dins el romanticisme musical, si bé hi ha qui també l’ha qualificat d’antiromàntica. No pas! La música de Satie és estilitzadament romàntica i, sobretot, poètica. Amb inclinació vers el minimalisme musical que podria acompanyar una exposició de bonsais o de gravats japonesos Ukiyo-e, a vegades presenta tons irònics i tendres com la que, salvant les distàncies generacionals i d’estil, fa l’artista nord-català Pascal Comelade. En un i altre compositors trobem atmosferes cristal·lines que revelen el nen interior, preservada com or la seva innocència, la forma més sublim de la saviesa.
La música d’Erik Satie, compositor representatiu de la música de principis del segle XX a l’avançada, ha inspirat compositors moderns, ara ja esdevinguts clàssics, com Frederic Monpou. L’Erik Satie personatge és tan versàtil i creatiu com la seva música: sabem que per influència d’aquell estrany i enigmàtic personatge: el rosacreu Joséphin Péladan, en separar-se’n es va inventar l’Església Metropolitana de l’Art de Jesús Conductor. Únic membre de la secta, Satie n’era el mestre de capella. Aquesta faceta no va durar gaire temps, però la seva música en va quedar impregnada. En Satie hi convivia l’home religiós i el poeta que va crear un llenguatge musical propi que avui en diríem de fusió perquè va basar la seva música en la combinació de diferents estils. En paral·lel, Satie va desenvolupar una singular forma de donar instruccions per a la seva execució. La idea era que les seves ‘indicacions de caràcter’ influïssin en l’estat d’ànim del músic intèrpret. Llegides al marge de la música, aquestes ‘indicacions de caràcter’ d’Erik Satie són veritables poemes. L’any 1913 Satie va conèixer el pianista català Ricard Viñas, en aquests moments un intèrpret de música moderna molt reputat. Satie va escriure-li un gran nombre de peces breus, amanides d’indicacions verbals ben imaginatives a fi i efecte d’establir entre músic i intèrpret una major complicitat. Ornella Volta, directora de la Fundació Erik Satie, va publicar-ne un aplec que en castellà es va titular Cuadernos de un mamífero (Acantilado, 1999). El músic francès havia publicat aquestes anotacions de manera dispersa en algunes revistes literàries. Erik Satie duia sempre petits quaderns de música on escrivia les seves intuïcions musicals.
Erik Satie, indòmit, deia que no existia una escola Satie. Ell hauria estat el primer a refusar-la. Però el cert és que haver escoltat Erik Satie en profunditat pot haver influït en algunes composicions del místic i delicat Mompou, en el més popular i naïf Comelade o en les sonoritats líquides de Joan Bibiloni fins a potser germinar en algunes peces del genial músic estonià Arvo Pärt.
