Després de la gran tempesta, des de l’Olimp, els déus deliberen sobre com fer canvis a la Terra. Estan convençuts que, en pocs anys, el món arribarà a la seva fi. Els temps han canviat, i ells ja no compten amb la fe que els donava la força per intervenir des de la seva posició divina. Així que l’única manera que troben per influir en els assumptes terrenals és entrar a la xarxa… hackejar el sistema.
Zeus treu de sota la túnica l’ordinador però de seguida es va adonar que havia oblidat la contrasenya. Va decidir trucar a atenció al client. Després de cinc minuts d’espera amb una musiqueta infernal (literalment infernal), una veu poc personal li va fer una sèrie de preguntes de seguretat digne de l’FBI, que havia de respondre amb un número. Quan tot semblava anar pel bon camí… es va tallar la comunicació. I tornem-hi, com el Dia de la Marmota.
«Ateneaa!», va cridar Zeus des del saló de l’Olimp, «te’n recordes de la pregunta de seguretat? “Nom de la teva primera mascota”?»
És clar! Era en Pegàs!
En Pegàs era un cavall alat, no una mascota! I tu eres un déu, no un tècnic informàtic.
Mentrestant, Hera intentava connectar-se per wifi però només tenia senyal a la vora d’un núvol, Apol·lo discutia amb la Siri sobre quina era la cançó de l’estiu, i Ares… Ares estava a punt de declarar la guerra a Google.
Mentrestant, Hera intentava connectar-se per wifi però només tenia senyal a la vora d’un núvol, Apol·lo discutia amb la Siri sobre quina era la cançó de l’estiu, i Ares… Ares estava a punt de declarar la guerra a Google.
Finalment, resignats, els déus van acceptar la dura veritat: canviar una contrasenya humana era més difícil que dividir el Mar Roig, convocar una tempesta o llançar un llamp amb punteria.
Amb impotència divina i un teclat trencat, Zeus va murmurar:
«Res… que s’acabi el món,
Però que ho faci amb aquesta contrasenya vella».
I així, els déus van decidir no intervenir.
Perquè si alguna cosa ha quedat clara en aquesta era moderna és que… ni la voluntat divina pot amb el sistema de recuperació de comptes.
