Necessitem més veritat per viure dignament. Harry G. Frankfurt, ha escrit sobre la importància de la veritat en el món social, en contra de l’escepticisme, del relativisme, del cinisme i l’engany. Avui necessitem, certament, creure en la veritat, com un element indispensable per atorgar més credibilitat a la política.
Necessitem la veritat per viure amb plenitud. Podríem dir que la veritat és un dret individual i col·lectiu, de tots i cadascun dels ciutadans. Es tracta d’una cosa molt important per poder contraposar les idees amb un fonament racional d’aquelles que parteixen de prejudicis o que senzillament són mentides. Es un retorn a posar de manifest el principi evangèlic “veritas liberabit vós”, la veritat us farà lliures.
Un país que es conforma amb mitges veritats és un país, al meu parer, instal·lat en la confusió i per tant abocat a la decadència i fins i tot a la indecència. Curiosament, avui en dia, quan més podem saber gràcies als mitjans d’informació, de comunicació i de transmissió del coneixement, més dubtes ens plantegem sobre la veritat d’allò què passa al nostre voltant. Per això, actualment, la veritat és un valor més important que mai, perquè vivim en un context de sobresaturació informativa, i també en massa ocasions, de gran confusió .
Necessitem un relat sobre molts aspectes de la vida en comú, sobre la vida social i política, a partir d’altes dosis de veritat. No una recreació des d’opinions o punts de vista contradictoris. Hem de saber diferenciar fets i opinions. I això és especialment important per als personatges públics i per als professionals de la informació.
Al meu parer, la confusió se’ns ha instal·lat al discurs col·lectiu. Per exemple, primer se’ns va negar des del Govern espanyol la crisi econòmica, utilitzant paraules com desacceleració i altres eufemismes perquè no volien perdre vots. Un cop celebrades les eleccions generals del 2008 i aconseguida la victòria el tema es va enfocar d’una altra manera, i es va admetre la crisi, perquè no es podia anar en contra de l’evidència, fins a caure en desgràgia el projecte “zapateril” a les darreres eleccions generals. Un altre exemple és el caos dels trens de rodalies a la conurbació de Barcelona, el qual sembla que no hi ha manera de solucionar i definir què passa i explicitar una solució, què passa sens dubte per intervertir més i millor. Un greuge inadmissible si el comparem amb la conurbació de Madrid. Un últim exemple: el procés sobiranista obert a Catalunya des de fa un parell d’anys. Encara que s’entestin en fer-lo apareixer com a inconstitucional no ho serà mai perquè s’intenta fer en el marc de l’ordenament jurídic vigent. Aleshores, per què ens diuen alguns que és impossible? Per pur cinisme i sectarisme. No hi ha veritat. De fet, totes les opcions, les partidàries del dret a decidir també, ens expliquen el seu discurs, en una gran confusió entre opinions i veritat. I una darrera cosa: algú pensa que l’opció federal és avui constitucionalment admissible? Caldrà reformar la Constitució. En canvi per a exercir el dret a decidir no! És més moderat el dret a decidir que el federalisme. Però no interessa dir la veritat.
De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta als problemes o situacions de la vida pública. No obstant això, a mi em crida l’ atenció el fet que si bé ningú confiaria en un tècnic o professional que no digués la veritat, hi ha un cert relativisme sobre la necessitat que els polítics o els periodistes diguin la veritat, i tota la veritat. Sembla que tenim integrat a la nostra consciència que en política no dir la veritat o dir allò que fa guanyar vots a cada moment, encara que no sigui del tot verídic, pot arribar a ser positiu i acceptable. Surrealista.
