En aquests moments de transcendència màxima per al futur d’aquest país, noto a faltar l’ús del terme nació en la palestra pública. Ni tan sols apareix gaire en el llenguatge dels polítics de totes les tendències. Després de l’acte participatiu del dia 9 de novembre, no ha tornat a aparèixer amb força la paraula nació. A veure si ens entenem: és la nació, la nació catalana, la que estem defensant, la que estem promovent i la que volem enlairar fins a la categoria d’Estat. Per això, m’agradaria que l’apel·lació a la nació a què pertanyem i que sense treva anem perllongant en el temps, estigués en boca de tots els polítics que creuen en aquesta nació, que en coneixen el seu passat, i que s’han compromès a treballar perquè arribi a la seva plenitud en un futur gens llunyà.
Els ciutadans que van sortir al carrer per anar a dipositar el seu vot el 9 de novembre, ho van fer perquè se sentien membres militants de la nació catalana. Van anar a defensar la dignitat de la seva nació i a demostrar la fortalesa d’aquesta nació. Diria que tots ells, potser sense haver-lo llegit, estan d’acord amb Prat de la Riba quan diu: “Essent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva amb un sentir, un pensar i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat”.
El govern espanyol, els diaris, les ràdios i les televisions espanyoles no parlaran mai de Catalunya com a nació. Hi va haver un temps, trenta anys enrere, que semblava que algun intel·lectual acceptava la realitat nacional catalana. Avui, en canvi, com que Catalunya està plantant cara a l’Estat, se li escamoteja el distintiu de nació, se la rebaixa de categoria i se la tracta de pura autonomia, si de cas amb reminiscències històriques. Per tots els poders espanyols, Catalunya no és una nació, no ho ha estat mai i no se la reconeixerà mai com a tal. Es deuen pensar que amb aquesta negativa minimitzen el problema creat pels catalans.
Hi ha, però, excepcions, que dóna gust celebrar. Per exemple, la del periodista espanyol Suso de Toro, qui escriu amb clarividència: “Lo que ocurrió el 9N és la cristalización de Catalunya como nación. Acaban de levantarla voluntario a voluntaria, ciudadano a ciudadana. A través de los medios de comunicación pudimos comprobar que son capaces de actuar com un estado independiente, un estado al margen del estado español” És evident que estem davant d’un veritable reconeixement de la força intrínseca d’un poble, de la voluntat d’existència d’una nació, fet per un observador no català, realista i perspicaç.
Penso que ara els catalans mobilitzats hem d’evitar el cofoïsme i l’autocomplaença per la feina feta. És hora de continuar la marxa. I sobretot hora de plantejar-se la pregunta transcendental i inevitable: ¿Som tots els que hem de ser perquè aquesta nació esdevingui un Estat? Diria que no, que encara no. Per tant, la feina a fer és sumar voluntats, eixamplar la xarxa de ciutadans que es proposin fermament l’objectiu de no deixar que aquesta vella nació catalana, que ara s’ha posat dempeus, continuï essent dominada per un poder aliè que, a més, la rebutja com a nació. Seria saludable que cada ciutadà d’aquest país preguntés a la seva consciència si vol arribar a ser políticament lliure, senyor de si mateix, o prefereix ser un subaltern, a les ordres d’un altre senyor.
