A València fa anys que es va perdre la batalla fa anys. A les Illes, on als anys vuitanta i amb Gabriel Cañellas del PP de President es va aprovar una Llei de Normalització Lingüística que ha significat un consens de llarga durada, el govern de José Ramón Bauzá està derogant totes les lleis que conformaven el català com a llengua pròpia de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, amb l’argument combinat de la llibertat d’elecció i el singularisme insular de les llengües, al més pur estil secessionista. El mateix propòsit que ha fet que l’Aragó, també governat pel Partit Popular, revisés la Llei de Llengües que tan va costar aprovar amb el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias i ara consideri que el que es parla a la Franja de Ponent és aragonès oriental. El català, doncs, es troba més amenaçat que mai.
A Catalunya, per fortuna el consens lingüístic és ampli al Parlament. La immersió lingüística i la normalització del català no estan amenaçades pel govern sinó per l’anticatalanisme judicial i polític, amb seu a Madrid. Però això no ens ha de fer oblidar que la llengua de Catalunya,País Valencià, les Illes, la Franja de Ponent a l’Aragó, la Catalunya Nord, Andorra i la ciutat sarda de l’Alguer és una – la catalana – més enllà de les divisions polítiques i del seu propi caràcter com a poble. Per tant, hem de tenir clar que cada vegada que es posa en perill la nostra llengua a València, a Palma o a Saragossa, s’està posant en perill la llengua de Girona, Manresa o Tortosa. Cada vegada que un govern és bel·ligerant contra la llengua de Joanot Martorell, s’ha de tenir en compte que s’és bel·ligerant amb la llengua de Jesús Moncada, Ramon Llull o Josep Pla. És la nostra llengua i és la nostra responsabilitat.
