És UDC un partit independentista ? (1)
Encara ahir al matí escoltava a RAC1 al senyor Duran Lleida afirmar, com ha anat repetint sempre que se li pregunta, que UDC no és un partit independentista, malgrat reconeixer que sí ho són alguns dels seus afiliats, entre els quals no es troba ell personalment.
És evident que la direcció actual d’UDC no defensa que Catalunya assoleixi un estat propi en el marc de la Unió Europea. S’argumenta que la independència és un concepte superat a partir del moment en que molts dels elements tradicionals bàsics que definien un estat han desaparegut: fronteres, moneda, defensa, en un mon a més econòmicament globalitzat. Justificació que imagino no és compartida per cap dels actuals estats europeus, amb voluntat de continuar existint com a tals. I tampoc per cap dels molts nous estats que s’han creat i reconegut aquests últims anys; i ni tant sols per l’estat espanyol perquè si l’exercici del poder polític que resta als estats no fos rel.levant, posats a fer, ningú s’oposaria a la nostra independència.
Però la qüestió que ens ocupa en aquest article és analitzar si la posició del senyor Duran Lleida o de la direcció actual d’UDC, que és el mateix, és coherent amb els pronunciaments doctrinals d’UDC en aquesta matèria? Penso sincerament que no. I les ponències aprovades en Congresos d’UDC avalen aquesta afirmació.
Si és certa la tesi que defenso, d’entrada un es podria preguntar quina mena d’esquizofrènia pateixen els afiliats d’UDC, que al mateix temps que aproven ponències que reclamen expressament que Catalunya assoleixi un estat propi, voten uns dirigents que defensen el contrari? Podriem trobar diferents respostes. Una primera de caire intern, derivada del control que exerceixen les direccions dels partits i que portaria a afirmar que és pràcticament impossible que prosperi una alternativa a qui ostenta la maquinaria organitzativa d’un partit. “En Duran no està on està pel suport que té sinó que té el suport que té perquè està on està”, deia l’amic Pere de Solana no fa gaire. I una segona de caràcter extern: no s’ha teixit fins ara una alternativa, territorialment equilibrada, prou sòlida i voluntat real d’assumir una herència política i econòmica, que pot ser molt complexa de gestionar, en un partit on no tothom està disposar a jugar amb les mateixes armes. I encara una tercera, l’enemic extern: en Duran és percebut com la millor garantia d’independència d’UDC davant el seu soci CDC, amb qui periodicament polemitza. En definitiva s’ha combinat una voluntat de les bases majoritàriament independentista pel que fa al futur del país i a l’hora majoritàriament favorable a l’autonomia d’UDC i al manteniment de determinades quotes de poder dins de CiU, personificada en el lideratge de Duran Lleida.
És clarificador el que Angel Castiñeira, en un article publicat per l’Institut d’Estudis Humanístics Coll i Alentorn, fundació vinculada a UDC, a la seva revista Dialegs (núm. 32-33, abril-setembre 2006, plana 162) deia, parlant del futur d’UDC, que caldria corregir: “l’autoritarisme, unilateralisme i excés d’egocentrísme d’alguns dels seus líders” i “les actuacions internes poc democràtiques del partit i el poc grau d’acceptació de la dissidència. Els quadres escollits ho han de ser perquè són els més ben preparats, els que de debó excel.leixen, i no tant sols per raó de submissió o d’obediència cega al líder”.
Un dels èxits de Duran Lleida ha estat aconseguir una plena identificació del partit amb la seva persona. Capitalitza un actiu ideològic, una història i tradició; i la monopolitza en solitari. D’aquesta forma s’identifica el pensament del partit amb el seu; assimilació que a vegades pot ser correcta i altres, com el cas que analitzem, entenc que no. Per altra banda, ningú més, dins dels òrgans de direcció, expressa mai una opinió pròpia en assumptes importants ni exterioritza la més mínima discrepància, fet que dificulta la visualització de cap propera i solvent successió. Val la pena llegir la tesi doctoral d’Oscar Barberà sobre UDC, lamentablement ignorada per l’actual direcció del partit. Un es pregunta, com és que un partit que disposa d’una nova tesi doctoral, aquesta sobre part de la seva història recent, no en fa difusió? La seva aconsellable lectura, amb rigoroses i fonamentades conclusions acadèmiques, ens ajudaria a trobar respostes a tot plegat.
Per això em sembla important precisar que hi ha una altre UDC, que va més enllà de qualsevol persona o lideratge temporal. Les persones passen, els partits i les idees queden. Una UDC que es pronuncia a través dels seus màxims òrgans representatius, els Congressos, i a través dels seus referents ideològics i polítics. Una UDC que fixa el seu criteri i opció política més enllà de la resposta de mirada curta pensada en clau del titular mediàtic de l’endemà. Encara que aquesta UDC, pel mateix motiu, no sigui notícia i el seu discurs sigui silenciat per qui l’hauria coherentment de proclamar.
Una UDC amb gent que impulsa iniciatives com Sobirania i Justícia o El Matí perquè el seu àmbit natural d’actuació resta segrestat per un altre discurs. Una gent que ha vist que la seva reivindicació nacional és la mateixa que haurien fet els honorables patriotes que ens presenta en Quim Torra en aquest mateix butlletí.
Una UDC que a partir d’un plantejament confederal inicial deixava clar ja l’any 1933 que “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Fòrmula condicionada però, i el matís és important, a que totes les parts hi estessin d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, es diu que té el dret de separar-se d’Espanya. És deia que, en el cas que no fos acceptada aquesta fòrmula la única solució compatible amb la dignitat de Catalunya seria la separació total i absoluta. És a dir independència davant un fracàs del pacte d’Estat i el reconeixement plurinacional. Text per altra banda recordat i incorporat al document aprovat per UDC anomenat “La sobirania de Catalunya i l’estat plurinacional”.
Conclusió aquesta ja reflectida de forma clara en recents Congressos d’UDC en els que s’ha aprovat majoritàriament i es declara expressament que el partit aspira a que Catalunya disposi d’un estat propi en el marc de la Unió Europea. I tot això, abans de l’engany de l’Estatut, de l’incompliment del finançament i de la futura sentència del Tribunal Constitucional, que retallarà el que el poble de Catalunya ha decidit.
Algú podrà defensar des d’UDC el contrari?
Se’m acudeixen dues objeccions a tot plegat. De què serveix el posicionament doctrinal d’un partit si no té traducció política pràctica ? Per què ha de renunciar un partit a part dels seus electors, que són catalanistes però no independentistes, amb un plantejament exclusivament de màxims ?
La segona pregunta obté resposta mitjançant CDC i CiU que precissament s’aplega amb aquesta finalitat, no pas en UDC.
Contestar la primera pregunta en canvi és tant com preguntar-se sobre el compromís polític de cadascú, sobre el valor que un dona a la història, als referents, al sacrifici de molta gent i a l’esperança de que aquestes contradiccions algun dia es superaran.
Continuarà….
