Com a continuació de l’article publicat fa una setmana, passo a senyalar alguns dels antics posicionaments d’UDC i la seva evolució posterior.
1.- Unió Democràtica de Catalunya ha tingut sempre com a marc de referència i objectiu principal de la seva acció política la nació catalana. El Manifest Fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya deia:
“Exigim per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d´una Confederació Ibèrica lliurement pactada”.
2.- El Primer Congrés d’UDC, l’any 1932, va debatre i aprovar la Ponència redactada per Pau Romeva titulada “La Política Catalana Actual”. “En síntesi, s’expressa la insatisfacció d’Unió Democràtica amb el text de l’Estatut aprovat per les Corts de Madrid, que no dubta a definir com una “carta atorgada” i no com l’expressió de la voluntat de Catalunya. Tot i això, el Congrés reconeix el text resultant com un instrument apte per Catalunya, la utilitat del qual caldrà valorar-la per la seva capacitat de resoldre els problemes de Catalunya des de dins mateix del país. Pel que fa a la col·laboració amb d’altres partits, qualsevol acord s’hauria de bastir sobre les coincidències de programa, en el sí de les institucions i després de les convocatòries electorals.”
3.- En el Segon Congrés d’UDC, l’any 1933, es va debatre la ponència “Doctrina Nacionalista”, elaborada per Pau Romeva, Miquel Coll i Alentorn i Josep Maria Font i Cabot i que pretenia desenvolupar el punt segon del manifest fundacional abans esmentat. “ Amb rotunditat la ponència expressa que “Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i els deures que es deriven d’aquesta categoria”. Expressa que Catalunya, com a nació, mereix el respecte al seu dret d’autodeterminació i al reconeixement del ple exercici de la seva sobirania. Reitera l’acceptació de l’Estatut de Núria, tot i que no representa, ni de bon tros, “una satisfacció de les nostres aspiracions” L’Estatut, a més, no és cap solució definitiva, perquè les situacions de llibertat restringida solen resultar inestables….i per això “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Això, però, només és possible si totes les parts hi estan d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, es diu que té el dret de separar-se d’Espanya.”
4.- També la Compilació de doctrina d’UDC elaborada durant la clandestinitat, l’any 1963, en coherència amb les ponències del partit afirma “el caràcter de nació de Catalunya i la unitat que conforma amb la resta de països de llengua catalana. Pel que fa a l’organització política futura, reitera la conveniència d’una unió confederal, però entén que, de manera similar a l’Europa comunitària que neix, tal vegada algunes qüestions, especialment les econòmiques, hagin de menester una organització federal, mentre que d’altres, especialment les culturals i polítiques, haurien de basar-se en una organització de tipus confederal. Però aquest sistema només resultaria viable si la resta de possibles membres hi estiguessin d’acord, amb la qual cosa Catalunya hauria de plantejar la seva possible independència si no fos així.”
5.- Una vegada consolidada la democràcia, també en diferents ponències d’UDC es fa referència a la relació entre Catalunya i Espanya. Així, la ponència aprovada en Consell Nacional extraordinari i posteriorment ratificada en Congrés Nacional anomenada “La sobirania de Catalunya i l’estat plurinacional” fa referència expressa als primers congressos d’UDC i deixa explícitament la porta oberta a la independència de Catalunya si es veuen conculcades les seves aspiracions nacionals.
6.- En les diferents ponències polítiques d’UDC es reafirma, amb paraules semblants, el següent:
“Unió és un partit nacionalista, que té en Catalunya l’arrel i el motiu de la seva activitat. Catalunya és el nostre marc natural d’actuació i és la nostra raó de ser. Això comporta que, des d’Unió, lluitem perquè Catalunya pugui, en cada moment i en cada cas, obrar sense cap limitació a la seva voluntat, o sigui, exercint plenament la seva sobirania” (Ponència d’estratègia política del Congrés de Sitges 1996).
“Gairebé tres quarts de segle després, Unió Democràtica de Catalunya continua essent fidel a aquells principis inspiradors.” (Ponència ideològica del XXIII Congrés de Viladecans 2004).
7.- “Per això mateix, Unió sempre aspirarà al ple reconeixement nacional i a la plena i completa sobirania espiritual, comunitària i política de Catalunya. El nostre nacionalisme no és estàtic, ni anecdòtic, ni irracional. Fonamentada la nostra reflexió en els valors de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la justícia i la solidaritat, el nostre nacionalisme s’eleva també a partir de la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Per tant, és un nacionalisme d’acció més que no pas de reacció, que ens obliga a actuar, que ens exigeix fermesa i que ens demana constantment el nostre compromís. “Per a nosaltres –per expressar-ho en paraules de Coll i Alentorn– el problema no és de separatisme o no separatisme, sinó de sobirania. No sentim la histèria ni el pànic del separatisme. Per a nosaltres el tot està en el fet que Catalunya pugui, en cada moment i en cada cas, obrar segons les seves altes conveniències, sense cap limitació a la seva voluntat, o sigui, exercint plenament la seva sobirania”. Aquestes paraules continuen vigents, així com els plantejaments formulats en aquest àmbit en els successius Congressos i Conferències Nacionals d’Unió. El que ens interessa i ens impulsa és la necessitat de poder garantir als nostres conciutadans i conciutadanes i a les generacions futures que Catalunya estarà sempre en condicions de ser el seu referent comunitari.” (Congrés XXIII Viladecans 2004).
8.- En definitiva, en els darrers Congressos ordinaris d’UDC, palesant la frustració de molta gent pel que fa a les relacions amb Espanya, han aprovat ponències polítiques que explícitament, amb rebuig de les esmenes que ho contradeien, fixen com a cós doctrinal i un horitzó polític d’UDC, més enllà de la realitat plurinacional, la consolidació de Catalunya com Estat en el marc de la Unió Europea.
Aquesta és la posició doctrinal d’UDC, que s’inicia amb una benintencionada aspiració confederal i ha evolucionat fins a una reivindicació d’independència, perfectament coherent amb aquells vells advertiments de dret de separació si no ens posem d’acord.
Carrasco i Formiguera, encara no a UDC, en el “Pacte de Sant Sebastià”, segons explica ell mateix en el seu llibre “El Pacte de Sant Sebastià” diu:
“Varem parlar, però, clar i català, i aquest fou el nostre èxit. El que féu possible per primera vegada que el plet de Catalunya fos pres en consideració per forces polítiques espanyoles fou la sinceritat, la claredat, la cruesa amb què varem exposar aquest problema”.
“Si vosaltres –transcrivint el diàleg mantingut amb els dirigents republicans espanyols– accepteu l’aplicació de les fórmules democràtiques en l’ordre individual, no podeu de cap de les maneres refusar l’aplicació d’aquestes fórmules en l’ordre col·lectiu i en l’ordre polític, i si admeteu el dret innat a la llibertat individual, heu d’admetre, forçosament, com a conseqüència lògica, el mateix dret per a la suma de drets mancomunats. Nosaltres plantegem el problema de Catalunya, certament, com un problema nacional, com un problema estatal, però sotmès al principi d’autodeterminació. No volem que Catalunya sigui més que allò que els catalans vulguin. Entenguem-nos: allò que els catalans vulguin conscientment.”
I què volen cada dia més catalans, el mateix que expressen les ponències d’UDC, senzillament la llibertat del seu poble. La independència en el marc de la UE.
Ha de monopolitzar en exclusiva aquest missatge el discurs polític d’UDC? Evidentment no. De la mateixa manera que tampoc l’ha d’oblidar com a horitzó cap on caminar decididament. És perfectament compatible, i més en el marc de CiU, l’acció i proposta política en tot tipus d’afers públics que ens afecten, a partir de la realitat actual, amb aquest anhel i aspiració. Sempre parlant clar, com en Carrasco. Amb rigor, serietat i responsabilitat. Perquè a mesura que ho oblidem, ens apropem a l’extinció com a poble.
Nota final: Els textos en cursiva o entre cometes són reproducció de part de les ponències aprovades per UDC i/o reprodueixen part d’una breu síntesi d’història d’UDC accessible des de la mateixa web d’aquest partit
