Aquest article el vaig començar després que un home assassinara a la seua exparella, la seua exsogra i la seua excunyada davant dels seus dos fills amb un revòlver. Però mentre escrivia aquestes línies, un altre senyor ha matat a la seua parella en Ciutat Lineal. I dos polítics han muntat un paripé sobre la defensa de les víctimes segons el que pensen els seus votants, perquè ja sabeu que estem en campanya electoral.
Des que començaren a comptar aquestes morts en 2003 hi han hagut 1017 morts. Més que les víctimes d’ETA, que va estar operativa des de 1969 fins a 2011. Impressiona conèixer aquesta dada i que no tinga la mateixa consideració, socialment i legalment. Ho dic perquè encara hi ha gent que es baralla pel nom que li hem de donar, per si és violència de gènere o domèstica, perquè passa en l’àmbit familiar i perquè “no és contra les dones, és violència a seques”.
Si cada any foren assassinats 40 jugadors de futbol o 40 cantants ens preguntaríem què està passant perquè passen aquestes coses. Però quan són 40 dones, hem d’aguantar que un polític es manifeste amb una pancarta que diu “la violència no té gènere”.
Doncs sí, la té. Si li diguérem violència domèstica només comptarien els casos de violència intrafamiliar i deixaríem fora d’aquest recompte a Rocio Wanninkhof, a Toñi, Míriam i Desiree, a Diana Quer i a Laura Luelmo, entre tantes altres. Seria negar un gran problema, un problema que ens afecta com a societat i que fa que les dones estem insegures pel carrer. Perquè allí mentre tornem a casa, eixim de festa o simplement gaudim de la nostra llibertat és on trobem la mort.
Mentre ens barallem pel nom que reben aquests actes no avançarem com a societat que vol lluitar efectivament contra aquest problema. Perquè no anirem totes i tots a una, com vam fer contra el terrorisme d’ETA. Perquè no tindrem un pacte d’estat en què totes les forces polítiques lluiten juntes contra açò. No cap en cap cap que a les institucions hi haja dubtes (pancartes o polítics) sobre com es qualifica aquesta violència, perquè això ens debilita en la lluita contra ella.
I em pregunte perquè hi ha gent que no veu que les assassinades són sempre dones per ser dones. I la resposta és que no volen veure-ho, perquè això significa reconèixer que la societat és masclista.
Perquè si et passes per les xarxes socials o pel carrer, podràs comprovar com hi ha gent que justifica alguna d’aquestes morts, com la germana del primer assassí que he esmentat abans, què és capaç de dir que aquest home estimava els seus fills, quan ha matat a sa mare davant d’ells. Com s’alegren quan alguna dona assassina al seu marit perquè així ja tenen un exemple per dir que a ells també els maten, en comptes de mostrar la seua pena pel que ha passat.
Sé que reconèixer que som una societat masclista és difícil. Suposa pensar en aquelles situacions en les quals hem fallat com a persones i adonar-se de tot el que hem fet, penedir-se i canviar-ho, almenys en nosaltres les dones. En ells a més suposa reconèixer que hi ha actituds que han de canviar (eixos grups de Whatsapp!!), veure el seu privilegi i desfer-se d’ell. I això la gent no està disposada a fer-ho. O potser algú de vosaltres té amics masclistes?
Prefereixen pensar que no és masclista que aquest tipus de violència està fet per les persones males, que no té gènere. Mentre això passe seguirem organitzant nits violetes, marxes contra la violència de gènere i manifestacions multitudinàries. Però no guanyarem la lluita.
