Fa unes setmanes, en una gala d’uns premis d’un mitjà de comunicació, una investigadora referent en la recerca contra el càncer va fer jugar al públic demanant als assistents si podien recordar el nom d’una científica coneguda i rellevant. L’exercici va acabar amb somriures, perquè sí, tothom havia pensat el mateix: Marie Curie.
Marie Curie, nascuda el 1867 —fa 155 anys— i traspassada el 1934, en fa 88. No hi ha hagut dones científiques en aquestes dècades? No n’hi ara? Spoiler: sí. Hi eren, i hi són.
L’episodi m’ha vingut al cap a tomb d’un nou 25N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones, i de dues qüestions que han estat notícia aquests dies: la nova llei del “només sí és sí” i la campanya que enguany ha llançat el Departament d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya, centrada en les violències sexuals, “la forma de violència masclista més prevalent, invisibilitzada i normalitzada”.
I què hi té a veure Marie Curie? La resposta és el fenomen, que es repeteix.
El cas de la Manada, ocorregut a Pamplona durant els Sanfermines del 2016, és la violació que majoritàriament tothom recorda. No n’hi havia hagut abans, de violacions? Sí. I de violacions en grup? També. Hi eren i, malauradament, hi continuen sent. Però com ha succeït amb les desenes de Marie Curie que ens hem deixat pel camí, la societat —masclista i patriarcal per definició i tradició— les ha anat esborrant del mapa i de la construcció de la història col·lectiva, incapaç de fer passos cap a la igualtat.
I, quan alguns d’aquests casos han sortit a la llum, s’ha repetit un altre fenomen, el de criminalitzar la víctima, la qual cosa provoca un pervers efecte dominó que va fent petites les altres víctimes, fins al punt de callar-les, de fer-les pensar que no val la pena.
Està més que demostrat que si l’entorn és desfavorable, injust i insegur, les víctimes no apareixen. També que quan aquest entorn canvia i els aires mediàtics, polítics i socials decideixen virar el focus d’atenció, es facilita l’aparició de l’empoderament i l’armament interior necessaris per afrontar un procés d’aquest tipus. Ha passat amb altres casos, els més coneguts dels quals són els de pederàstia perpetrats per l’Església catòlica.
La Manada, i la seva vergonyosa sentència, van ser un punt d’inflexió. Les dones van dir prou, la societat —vull pensar que de manera majoritària— va dir prou. I es va posar en evidència que una llei que classificava abús i agressió sexual en dos graons diferents era, simplement, una presa de pèl. També es va iniciar un clam per protegir i descriminalitzar la víctima, al crit de “Germana, jo sí que et crec”.
De la nefasta experiència d’aquell cas —i de desenes d’altres no mediatitzats— n’ha acabat sortint la coneguda com la llei del “només sí és sí” que, d’entrada, ha de permetre tirar a terra murs que semblaven de ferro, eliminant la distinció entre abús i agressió, i posant el consentiment al centre de totes les relacions sexuals, sense que la víctima hagi de demostrar que hi ha hagut violència i intimidació, i sense necessitat que s’examini amb lupa com de gran va ser la seva resistència a la violació.
Quantes víctimes hi ha hagut abans de la Manada? I després? Quantes no han denunciat? Quantes ho han fet i han obtingut com a resposta de la Justícia una bufetada semblant?
La nova llei és un pas. Un gran pas, m’atreviria a dir. Amb tot, les notícies dels darrers dies, amb advocats reclamant rebaixes de pena a condemnats, sumades a les picabaralles polítiques, generen massa soroll i no ajuden: ni a la ciutadania en general ni a les víctimes en particular, que empetiteixen, dubten. Són passes enrere.
Cal unificar criteris. Establir una comunicació que no deixi dubtes, i que tingui en compte que darrere de cada víctima hi ha una dona que ho pateix. La construcció del relat col·lectiu ha de ser inequívocament de tolerància zero cap a les agressions sexuals i cap a totes les violències vers les dones. I ho hem de denunciar. Sempre. Sigui una violació, una punxada en una discoteca o un col·legi pijo atrapat en el temps.
