En l’últim article vam parlar de com la progressiva desaparició de les pressions existencials produïa un estat mental que era la font de la tolerància i la solidaritat més enllà del propi grup en què es desenvolupen les existències dels individus. En canvi, un estat mental d’estrès existencial és la font de discriminació i hostilitat envers els grups externs a l’individu.
Vam avançar que existia una lògica universal en com la ment humana enfrontava les condicions existencials: l’escala d’utilitat de les llibertats. En la mateixa proporció en què les pressions existencials retrocedeixen, les condicions en què es desenvolupa la nostra vida passen de ser una font d’amenaça a esdevenir una font d’oportunitats, i les societats ascendeixen dins l’escala d’utilitat de les llibertats.
Els tabús culturals i les opcions que la cultura tolera són seleccionats per la utilitat de les llibertats: quan el retrocés de les pressions existencials fan que la garantia i l’exercici de les llibertats siguin més útils, les cultures passen de negar aquestes llibertats a garantir-les. Les adaptacions individuals de cada persona reforcen les de la resta d’individus i generen una tendència general que segueix la seva pròpia lògica evolutiva: la lògica evolutiva del canvi cultural. Quan els drets universals esdevenen útils, la gent se n’adona i comencen a desitjar aquests drets.
Sota el domini de les pressions existencials, els drets universals tenen poca utilitat i la gent els concedeix poc valor. En aquest situació és poc habitual que les elits socials vulguin garantir els drets universals, i si ho fan, les garanties d’aquests drets solen ser ineficaces. La democràcia esdevé una màscara de la pràctica autoritària.
En canvi, quan les pressions existencials disminueixen, augmenta la utilitat dels drets universals i la gent els comença a valorar, S’esdevenen pressions socials perquè els drets siguin garantits, fins al punt que negar-los esdevé massa costós. Un cop assegurades les garanties, la pressió sobre les elits perquè s’hi adhereixin continuen, amb el resultat que els drets acaben essent garantits efectivament.
En definitiva, si s’expandeixen les llibertats, ho fan seguint un ordre que prové de l’ordre d’utilitats que va des dels valor fins a les garanties. Aleshores és quan acaben apareixent les institucions que garanteixen aquest drets. És a dir, les institucions són el resultat del procés, i no la seva causa, com insinuen altres teories sociològiques.
Aquest canvi de valors culturals s’ha de situar en un marc que es focalitzi en l’apoderament humà, un marc coherent en el qual cada aspecte deriva d’un principi simple: l’escala d’utilitat de les llibertats. En aquest sentit es poden donar dos cicles oposats:
1. Quan els drets universals tenen poca utilitat, una valoració escassa i no estan garantits efectivament, la societat està atrapada en un cicle de desapoderament, la gent ordinària té molt poc control sobre les seves vides i sobre per quins objectius es mou la seva societat.
2. Si els drets universals tenen molta utilitat, una valoració alta i estan efectivament garantits, la societat entra en un cicle d’apoderament humà: la gent ordinària va prenent el control sobre les seves vides i sobre els objectius que mouen la societat.
