Cada 11 de novembre se celebra a la Gran Bretanya i a la Commonwealth el “Remembrance Day”. Es tracta de la celebració de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, en el qual s’aprofita, també, per rememorar els morts de l’exèrcit britànic en diversos conflictes bèl·lics. L’acte central té lloc al Cenotafi que hi ha al mig de Whitehall, en ple centre del poder britànic, allà on hi ha Downing Street, les Cavallerisses Reials, diversos ministeris i a la vora del Parlament. La primera en posar-hi un ram de flors és la reina i al llarg del dia es va omplint cada cop més de corones de roselles. Les roselles també apareixen en altres monuments dedicats als herois de guerra situats en diversos punts de la ciutat. Recordo que ara fa un any em vaig fixar en un petit monument que hi ha molt a la vora del Cenotafi, a davant del Ministeri de Defensa, dedicat als soldats nepalesos que lluitaren a les ordres de l’Imperi. Estava ben curull de corones de flors amb textos en llengua nepalesa. Al Cenotafi, en canvi, hi predominaven, aquell dia, les corones dedicades als soldats morts a les Maldives. Sempre són roselles, les flors que s’hi posen –encara que siguin de paper-, per fer referència al poema “In Flanders Fields”, escrit pel canadenc John McCrae. És per això que durant el mes de novembre és habitual veure els britànics amb roselles de paper a la solapa o que les capçaleres dels diaris d’allà hi portin impresa aquesta flor.
Ara fa poc em vaig fixar que al compte de twitter de “Yes Scotland”, el nom que adopta la campanya pel sí a la independència d’Escòcia, hi havia, a la fotografia del perfil, el seu logotip amb una rosella al costat. No només els nepalesos, que havien estat sota dominació britànica, posaven flors als monuments dels seus soldats. També els escocesos, encara que estiguessin en plena lluita per la independència, lluïen aquest petit símbol de record dels soldats britànics allà on fes falta. Encuriosit per aquest fet, em dedico a fer recerca rudimentària nivell Google. Trobo diverses fotografies de l’Alex Salmond fent una ofrena de roselles, o bé amb la rosella a la solapa. Em sobta perquè no em sé imaginar, des del catalanisme, cap mena de mostra d’afecte per l’exèrcit espanyol. No és pas perquè sigui culpa nostra, sinó perquè difícilment hi podem sentir cap mena d’admiració. Malgrat les bestieses que hagin pogut fer els britànics al llarg de la història, han sabut estructurar una identitat més inclusiva que la dels espanyols. Alhora, mentre l’exèrcit britànic en les dues grans guerres del segle XX ha estat al bàndol de la llibertat, l’exèrcit espanyol ha estat sempre al costat de la infàmia o de la incompetència.
Pocs dies després de pensar en tot això, entrevisten a RAC1 en Xavier Solano, que és a Londres al servei dels governs escocès i català. Tot i treballar per la causa escocesa el sento parlar bé de la reina i defensar que Escòcia continuï amb la lliura esterlina. I em pregunto per què volen marxar. És clar que un poble, per dignitat, ha d’aspirar a ser lliure, i això ja ho sabem els més convençuts de la causa. Però el que vull dir és que a Catalunya, si es pogués parlar bé del rei d’Espanya, enorgullir-se dels propis combatents a l’exèrcit espanyol i fos avantatjós aferrar-se a l’economia espanyola, possiblement l’independentisme seria marginal. És per això que possiblement -ja en parlarem- ho tinguem més fàcil que els escocesos, però també els fa a ells més nobles el fet de presentar-se a la batalla en aquestes condicions.
