[En castellà.]
Benvolguda, o no,
Sé que peco d’ingenu, però estic convençut que els supremacistes lingüístics no en sou tants, sinó que us moveu molt ràpid. Una mica com els de VOX: són molt pocs, però semblen capaços d’estar a trenta jutjats alhora posant demandes contra tots els que trenquen el seu esquema mental de jo, jo, jo, Espanya, Espanya, Espanya.
He dedicat molts articles a parlar d’aquest tema i, a risc d’acabar amb la paciència dels lectors d’aquest blog, tornaré a incidir-hi. La meva principal idea consisteix a oferir-te el punt de vista d’algú que se sent agredit per comentaris com el teu. I és que, si un dia sofríssim un apocalipsi zombi que acabés amb els humans i qui fos que ens va crear es replantegés de colonitzar la Terra amb éssers més perfectes que els que ara col·loquen accents com qui escup al vent i espera no rebre un bany d’escuma, li proposaria una idea: fer un període de pràctiques com a dona, immigrant, homosexual o català per saber què és patir el menyspreu d’aquells que es creuen superiors. Seria una espècie de karma preventiu. Abans de convertir-te en un imbècil masclista, xenòfob, homòfob o catalanòfob, experimentar ser objecte de l’odi del torracollons en el qual no et voldries convertir.
Però no ens desviem del tema objecte d’aquesta carta. Intentaré ser esquemàtic perquè la lectura sigui més pedagògica:
1. Encara que és difícil determinar-ne la quantitat exacta, es calcula que els éssers que tenen tendència a quedar-se calbs i/o a engreixar, i/o a tornar-se maniàtics o obsessius, i/o a necessitar cada vegada més dosis de placebos amb forma de llibres d’autoajuda, empren de 5.000 a 6.000 llengües per comunicar-se. Entre elles hi ha el piraha, el rotokas o el xhosa, que no són medicaments que trobaràs a les farmàcies, sinó llengües que als seus usuaris els resulten molt còmodes per dir, per exemple: “et juro que és la primera vegada que em passa, és l’estrès”. No només això: a Austràlia existeix un dialecte que es diu pitjantjatjara i el seu topònim més bonic és “Mamungkukumpurangkuntjunya Hill”. Imagina’t el que succeiria en els telenotícies espanyols, si ni tan sols saben pronunciar correctament Màxim.
2. Una llengua té validesa en la seva comunitat lingüística, sense importar el nombre de parlants que la sustenti. Fins i tot una llengua amb un sol parlant ja és útil si serveix per cagar-te en l’imbècil que condueix a 80 pel carril central de l’autopista i reduir així el teu nivell d’indignació. Te’n posaré un exemple (no d’imbècil que condueix a 80 pel carril central de l’autopista, sinó de com d’útils resulten les llengües encara que només tinguin dos parlants). Imagina’t que has acordat amb la teva parella que, si rosegues l’oliva del Dry Martini en una festa, significa “rescata’m, aquest pesat m’està atabalant i, com intenti vendre’m una altra vegada les excel·lències d’Albert Rivera, li ficaré el pinyol de l’oliva pel primer esfínter anal que li quedi lliure. Que només en té un? Doncs això”. Ja està. No cal més. Potser rosegant l’oliva no puguis desenvolupar la teoria epistemològica de Sòcrates, però tant és. Jo tampoc no la puc desenvolupar en català sense la Viquipèdia a mà.
3. El castellà té uns 400 milions de parlants a tot el món (sense comptar-hi Zoido, al qual no se l’entén). Aquest planeta que gira al voltant del sol i del futbol està habitat per uns 7.000 milions de persones. Una resta senzilla ens dirà que hi ha 6.600 milions d’éssers antropomòrfics capaços de reconèixer-se com a humans als quals, si els parles en castellà, et miren amb la mateixa cara que posaria Trump si un dia descobreix que dins d’un llibre hi ha paraules. Per tant, una miqueta d’humilitat amb els superpoderes transnacionals del castellà. Perquè si Colom hagués tingut GPS o els colonitzadors no haguessin obert acadèmies de castellà amb tarifa plana en mode “o em parles en la meva llengua o et fico una medalla dels Reis Catòlics pel cul, indi de merda”, ara no presumiríeu tant.
4. Deixa’m que, com a català, t’expliqui alguna cosa, ja que comentaris com el teu ens provoquen una enorme tendresa. Resulta que el català el parlen uns 10 milions de persones. Doncs bé, el danès l’empren 5,5 milions de persones; el noruec, 5 milions; el serbi, 8 milions; el croat, 6,5 milions; el bosnià, 2,5 milions; el lituà, 4 milions; el letó, 2,5 milions; el georgià, 4,1 milions, i el finès, 5,5 milions. I el més divertit de la vostra concepció hispanocèntrica del món és que als danesos, als noruecs, als serbis, als croats, als bosnians, als lituans, als letons, als georgians o als finlandesos no els aneu amb la merda que les seves llengües no són útils ni tenen futur. Per què? Perquè els danesos, els noruecs, els serbis, els croats, els bosnians, els lituans, els letons, els georgians o els finlandesos no suposen un gra al cul en vostra omnipresència castellana unificadora de la pàtria comuna de tots els espanyols i destino en lo universal ‘forever and ever’.
Els que pensen com tu (que espero que en sigueu pocs encara que us mogueu ràpid) sou uns supremacistes lingüístics i, en general, culturals. Us han omplert el cap amb la idea que Espanya va ser un imperi i esteu com la mare del protagonista de ‘Goodbye, Lenin’. Tant de bo desperteu i rebeu una enorme dosi d’humilitat, respecte per la diversitat i afecte per la gran riquesa cultural d’Espanya, per bé que ara l’únic imperi espanyol són les botigues d’Amancio Ortega.
Per cert, una última reflexió sobre les llengües: no importa la seva grandària, sinó l’ús que en facis. Sí, també en qüestions lingüístiques.
