Segons l’obSERvatori de la SER, el 59% de les persones enquestades consideren els ‘escraches’ com el millor instrument de pressió.
Crida també l’atenció l’alt percentatge de persones que posen en dubte el funcionament del sistema capitalista. El 60% troba que l’economia de mercat (o capitalisme) genera desigualtats i malestar per a la majoria dels ciutadans i de les ciutadanes.
D’altra banda, l’enquesta assenyala que el descrèdit dels partits polítics tradicionals i dels sindicats és màxim. D’aquí que sigui més gran el percentatge de ciutadans i ciutadanes que creu en els moviments socials, i en la protesta per lluitar per les seves causes, que els que confien en l’acció dels partits i sindicats. La gent veu les formacions polítiques tradicionals com a paràsits inserits en les institucions, que sempre anteposen els interessos poltroneros dels seus aparells de partit, als de la societat.
Els ‘Escraches’, violència?
La crisi ofega les persones sagnantment. Ja no hi ha d’on retallar. L’estisorada permanent ha estat tan salvatge que el poc alè que expira el poble, pagador etern, li surt amb panteix. Per això, no és d’estranyar que s’hagi passat de la indignació a l’esclat social i a la posada en qüestió de les institucions.
Vist el panorama, reprenem la pregunta amb què hem començat aquest article: ‘Escraches, violència? Evidentment que no! Resulta considerablement més violent utilitzar milers de milions dels diners públics per salvar un sistema financer que se’n va anar de ‘juerga’ i va submergir el poble en la misèria en què infravivim, sense que ningú no els hagi demanat responsabilitats polítiques, penals o les que s’escaiguin.
Un bon exemple, n’és Rodrigo Rato. Va deixar BANKIA arrasat com un solar i, no només ningú no li ha demanat cap mena de responsabilitat, sinó que va marxar de rositas i forrado, tan tranquil. Per contra, milers de persones han perdut el seu domicili habitual a causa de l’efecte dominó que han generat els mercats. Primerament, van perdre la feina com a conseqüència d’una crisi creada per l’anomenada economia de mercat o capitalisme i, tot seguit, els desnonats han anat veient com el sistema es reia a la seva cara.
Un sistema que, tant bon punt ha comprovat la capacitat d’autoorganització i autogestió del poble, no ha tardat ni un sol minut en criminalitzar les persones que lluiten per l’única cosa que no els pot retallar ningú: la digna defensa dels seus drets.
El mateix sistema que ha titllat la PAH i Ada Colau de radicals, que ha acusat aquesta plataforma ciutadana d’estar controlada per l’entorn abertzale i per la violència extrema, és el que resulta, certament, violent. Una violència d’estat tan salvatge com ho és la crisi que ha generat i permès.
Violència extrema és privar la gent de casa seva. Violència extrema és la de les entitats financeres, que estafen la societat amb productes com els anomenats ‘preferents’, en connivència amb l’estat. Violència extrema és la d’aquest model d’estat, que estigmatitza l’autoorganització popular. Violència extrema és una reforma laboral que deixa els treballadors i les treballadores en pilota picada.
¿De què té temor aquesta gent que ha obrat sense cap mena d’escrúpols i que esbossa un somriure criminal a la mateixa cara de la gent? De les enganxines que adornen els portals dels còmplices de la situació infrahumana en què vivim? Quina és la seva inquietud? Igual es pensen que la substància amb què s’enganxen les pegatines, és… goma-2.
En cas contrari, no s’entén tanta preocupació. Al cap i a la fi, ningú no els traurà els dúplex en què viuen i els seus fills menjaran i dormiran calentets a casa seva. Al contrari que els milers de nens desnonats.
