El títol d’aquest article és volgudament ambigu perquè té una doble lectura: per una banda vull referir-me a escriure literatura en català i per l’altra banda escriure des d’una posició literària minoritària.
Escriure en català, a més d’una postura d’afirmació de la pròpia cultura: la cultura que ens identifica i distingeix en relació a les altres cultures, sempre ha estat un acte de resistència. I no em refereixo només a aquells temps en què, prohibida la llengua, ens vam haver de retornar els mots. Ho era ja, un acte resistent, fins i tot quan ens semblava que la immersió lingüística facilitaria un bon coneixement de la llengua en un públic castellanoparlant que es podria sentir atret per llegir en català. Però ja en aquells temps d’optimisme les xifres sempre es van decantar a favor dels llibres publicats en castellà.
El problema que tenim els escriptors en llengua catalana és que hem de ‘competir’ (i fa mal, la paraula) amb tot el que s’escriu en castellà a Catalunya, que és ingent: aquí es publiquen la major part de llibres escrits en castellà de la península. Els escriptors en llengua catalana tenim un espai molt limitat, doncs, on fer una trajectòria literària normal com la que pot fer un escriptor francès, un italià, un alemany o un suec. Els escriptors d’aquests països no han de ‘repartir’ (una altra paraula que fa mal) el seu públic. Nosaltres sí. Això és escriure en minoria en pròpia casa, l’única casa que tenim, com sí que tenen casa, i ben gran, els escriptors en castellà a Catalunya travessant fronteres pròximes i llunyanes.
És un fet que els escriptors en llengua catalana estem en minoria a casa nostra i aquesta sensació d’espai petit, on és difícil créixer, provoca una competitivitat gens sana entre el mateix gremi. Només cal repassar la premsa i veure el debat que es genera cada vegada que un escriptor dit mediàtic (perquè en la seva feina prové d’algun mitjà comunicatiu, audiovisual, sobretot), obté un premi important, la qual cosa en realitat vol dir ben dotat i ben promocionat com és el cas, ara mateix, d’Agnès Marquès, que ha estat guardonada amb el premi Ramon Llull.
A ningú que sigui un lector exigent se li escapa que aquests premis ben dotats, i que esperen recuperar la inversió, són per a llibres amb una alta dosi de comercialitat, no de la literatura que ha fet gran la literatura.
En aquests moments, la literatura tal com alguns l’entenem inspirats en la qualitat literària d’escriptors de la talla europea de Stefan Zweig, Thomas Mann, Hermann Hesse, Virginia Woolf o la nostra Mercè Rodoreda per posar autors ja consagrats pel cànon, passa pels marges. Això dificulta la seva visibilitat si és que l’obra en qüestió arriba a les llibreries i no ha estat refusada per les editorials que detecten la seva vàlua, però de comercialitat escassa. En els nostres dies escriure literatura catalana amb fondària i ambició d’obra d’art és escriure en minoria i un doble acte de resistència.
