El fet que alguns sacerdots i religiosos hagin estat infidels als seus compromisos d’amor i d’entrega a Déu, i, a més a més, hagin abusat dels més dèbils – nens indefensos i immadurs- no ens ha de portar a jutjar tota la vida d’un col·lectiu, d’una institució, en què la majoria dels seus membres es mantenen a l’alçada del que exigeix el seu treball; una institució que ha predicat sempre una coherent doctrina sexual: positiva, clara i rectament exposada pel seu magisteri. Una institució que pot presentar un admirable full de serveis a la societat, encara que no se la jutgés des d’una òptica estrictament cristiana. Un full de serveis en què una gran majoria de sacerdots, religiosos, missioners, monges, teòlegs, bisbes, matrimonis, pares de família, voluntaris joves i adults…han estat bons protagonistes -tots ells ben aplegats entorn de les virtuts de la justícia i de la caritat- i que han destacat per la seva gran -i fins i tot heroica- dedicació als més necessitats, als més indigents i pobres, als nens i nenes orfes, als disminuïts físics i mentals, als ancians i malalts. És de justícia, doncs rompre una llança en favor o en defensa d’una Església que, per culpa d’uns pocs, ha estat ara “notícia”, bandejada i maltractada, d’un costat a l’altre, per tants, que tal vegada no podrien tirar ni la primera pedra en aquest mateix terreny ni en tants altres.
Atipats, doncs, de tanta hipocresia i mala lluna, alguns pensem en aquells milions d’homes i dones -al llarg de la història de la humanitat- que innominats o ben coneguts, però innombrables per la gran quantitat que han suposat, foren un exemple d’acció recta i audaç en aquest i en altres camps. La “notícia” hauria de ser aquesta altra, sense caure en el triomfalisme que tampoc no es busca pas. En canvi, la sempre “renovada notícia” la tenim:
-en els milers i milers de membres de l’Església que dediquen el millor de la seva vida -anys i salut- a tenir cura d’hospitals, residències de persones de la tercera edat, orfenats, ambulatoris i dispensaris enmig de territoris pobres, abandonats o selvàtics, hospitals psiquiàtrics, leproseries i centres de malalts incurables de la Sida, col·legis per nois pobres, institucions de formació obrera i professionals, cases d’acollida en temps de guerres o de catàstrofes -terratrèmols i altres desgràcies físiques-, organitzacions socials diverses d’atenció espiritual de presons, internats de delinqüents infantils…
-en els milers de catòlics que han creat fundacions, associacions, institucions variades per assistir als més pobres dels pobres, menjadors per als més famolencs, pisos per a gent sense llar, cases per a malalts abandonats per família, ajuts per a matrimonis amb problemes socials o bé trencats per l’egoisme humà, refugiats o immigrants degut a les guerres tribals o a manca de benestar, i tota mena d’organitzacions d’assistència per a desemparats, infortunats i miserables…
-en els milers de sacerdots que han arribat al final de la seva vida fidels al seu full de ruta i feliços d’haver impartit tanta doctrina, tant de perdó, tanta esperança, tantes solucions davant greus problemes, tanta ajuda espiritual i material…
-en els molts que han cercat el desenvolupament integral en la creació d’universitats -les primeres en molt països de missions o nacions de nova creació-, fent possible que en aquells llocs s’arribés el més aviat possible a la maduresa política i social…
-en els milers de màrtirs i confessors que fidels a l’Evangeli han lliurat la seva vida per alliberar de esclavatges -els clàssics i antics de sempre o els moderns com són l’explotació sexual, el treball infantil, el tràfec de persones -dones, nens, adults…- per raons racials o econòmico-polítiques.
Molts d’ells formaven part d’aquest més de 15.000 sacerdots que s’aplegaven el proppassat divendres 11 de juny entorn del Sant Pare en la cloenda de l’Any Sacerdotal 2010, a la plaça de Sant Pere de Roma.
No faig una apologia de l’Església, perquè no la necessita. Només aporto una mínima part de la veritat històrica per tal de reparar injustícies o posar les coses en el seu lloc, en la mesura que es pot, davant aquests atacs ja prou esmentats, basats -sí, i és una trista veritat- en uns fets reprovables, però també injustament magnificats, i poder així no perdre la visió de conjunt que cal tenir si volem ser objectius.
