Espanya, see you in Europe
Benvolguda Espanya!
Sóc Catalunya. El teu veí més oriental de la Península Ibèrica. Sóc un petit país, plural, amb més de 1.000 anys d’història i set milions i mig d’habitants. Amb una llengua pròpia, el català, tot i que els meus habitants parlen i escriuen perfectament la teva llengua. Amb una cultura i unes tradicions. Amb unes institucions. Amb unes infraestructures. Amb unes necessitats. Un país que fa més de 300 anys que lluita per mantenir-se viu, perquè tu, des de la centralitat, no ens has deixat cap altre opció.
Et preguntaràs el perquè d’aquesta carta. Doncs bé, et vull explicar d’una manera molt planera (vaja, perquè ho entengui des del magistrat més il.lustrat fins la persona més humil del teu país) algunes de les raons per les quals un milió i mig de catalans volen decidir sobre el seu futur per arribar a ser un Estat Propi dins de la Unió Europea, el lloc on es prenen i es seguiran prenent les grans decisions.
Perquè la gran majoria pensen, parlen, escriuen, somien i estimen en català. I els que ho fan en una altra llengua, respecten del tot el català.
Perquè massa sovint les notícies de les teves televisions, emissores de ràdio i premsa escrita o digital, no parlen de mi a fi de bé. Em menyspreen. I em fan sentir inferior, malament alhora que trista. Pel que fa a la informació meteorològica gairebé ni ens anomenen. I si ho fan, sempre després de la teva capital és clar!
Perquè quan us vinc a visitar terra endins (teniu una magnífica geografia, amb paratges preciosos i excel·lent gastronomia) i torno a casa, en deixar Fraga, arribar Alcarràs i veure el cartell de “Catalunya” se’m posen els pèls de punta i penso: “Ja sóc a casa”. És una emoció fruit d’un sentiment. No li donis més voltes. No té cap explicació racional. És així i punt.
Perquè no vull ser una autonomia més. Una autonomia a la qual li deixes la “morralla”, les engrunes. Els meus ciutadans paguen molts diners per ajudar a que el teu estat tiri endavant, i en canvi, m’ofegues fins gairebé no deixar-me respirar. I llavors els meus polítics han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes.
Perquè quan parlo amb un membre de la Unió Europea i li explico el que està vivint el meu país, ho entén perfectament. Ell ho entén i tu no.
Perquè vull que els nens del meu país alhora d’estudiar segueixin tenint com a llengua vehicular el català. Evidentment amb l’aprenentatge del castellà i l’anglès. I a poder ser del francès i l’alemany també. I fins i tot del xinés! Negar això seria d’autèntic neci . Com més idiomes millor. Però la vehicular, la catalana.
Perquè vull assumir la responsabilitat de tot el que passi al meu país. Si ho faig bé, felicitar-me. Si ho faig malament, canviar per fer-ho millor. I no tornar mai més a dependre de vosaltres, ja sigui pels meus èxits com pels meus fracassos.
Segurament per tot això que t’he dit, els teus ciutadans se senten espanyols, i no volen sentir-se ni francesos, ni portuguesos. Ni per descomptat catalans. Oi que costa d’entendre una altra cosa pels teus? Doncs a mi, em passa exactament el mateix. També em costa. Cada vegada m’ho poses més difícil. I em canso de reivindicar i lluitar pels meus drets. No et demano que ho comparteixis. Sinó que m’entenguis i que em respectis.
Per això m’agradaria que em deixessis celebrar un referèndum on lliurement, els ciutadans del meu país puguin decidir quin han de ser el seu futur. Si amb tu o sense tu.
Ah, i no cal que et preocupis gens per les nostres futures relacions si un dia som independents de vosaltres. Serem bons veïns. No ho dubtis. Igual que en som de França i d’Andorra. Ens entendrem, ens respectarem i fins i tot serem grans amics. Ja ho veuràs.
De moment res més. Ens veiem a Europa. I espero que ben aviat.
Rep una cordial salutació.
Catalunya. El proper Estat d’Europa.
