En les últimes dècades Espanya s’ha forjat una imatge molt simpàtica als països europeus. Succeí a partir del miracle político-econòmic de la Transició, i s’afiançà amb l’ingrés a la Unió Europea el 1986 i els Jocs Olímpics (catalans) del ’92.
Els espanyols es perceben popularment com a divertits, gent tirant a despreocupada que sap gaudir de la vida en una terra beneïda per una clima agraït i platges acollidores. Balbucejar el castellà es considera d’allò més enrotllat.
Entre les elits polítiques, econòmiques i culturals europees, però, les percepcions són força diferents. Espanya és correctament identificada com un país encara endarrerit en moltes àrees clau: Pobra governança amb corrupció sistèmica, insuficient cultura democràtica, poca sofisticació del model econòmic amb atur escandalós i forta desigualtat social, altíssim fracàs escolar amb baixos índex de lectura i escassos coneixements de matèries científiques i llengues estrangeres.
Aquests indicadors no semblen millorar en el temps. Econòmicament, fins i tot en període de recuperació de la pitjor crisi des dels anys ’30, la pell de brau s’aferra al totxo i al turisme.
No és casualitat que Espanya tingui actualment el més baix nivell de representació institucional a Europa des del seu ingrés als anys 80. Tampoc no ho és que el President nord-americà Barack Obama hagi passat de llarg en 7 anys de mandat i 89 viatges oficials, 17 dels quals a països europeus. Sí que ha trobat temps per visitar la Península Ibèrica –Portugal- però no Espanya.
Per a Angela Merkel, el seu soci Mariano Rajoy deu ser com el parent pobre i gorró que no fa més que demanar favors. La sintonia personal entre ells és inexistent, en part perquè no poden xerrar de tu a tu sense intèrprets (la teutona domina l’anglès i el rus, i esclar, l’alemany), i en part perquè, perquè… Ja m’entenen. No obstant, fins ara l’aplicada Angela ha complert i ha aconseguit fer d’Arias Cañete un Comissari, ho va intentar amb De Guindos a l’Eurogrup, i ha dit unes vagues paraules sobre la legalitat internacional a tomb de Catalunya.
Destacats polítics espanyols tant “populars” com socialistes estan ben clitxats als cercles de poder europeus: per posar uns quants exemples, allà saben del cert que Felipe González té molt a veure amb els GAL –i per això el “sencillo ciudadano” no ha accedit ni accedirà mai a cap càrrec internacional. L’ara multi-imputat Rodrigo Rato dimití prematurament el 2007 com a director gerent del Fons Monetari Internacional (càrrec “reservat” a un comunitari) d’on es comenta que “el van fotre fora perquè no s’assabentava de res”. Més recentment, Magdalena Álvarez, la vicepresidenta del Banc Europeu d’Inversions va finalment acceptar dimitir el 2014 després de ser imputada al cas dels EROs de la Junta d’Andalusia. Un cas que supera els 1.000 milions d’euros de frau, potser àdhuc 2.000, la major part diners de la Unió Europea. Poca broma.
La Unió Europea ha sofert varis ridículs al ser manipulada per la força obscura espanyola:
1. L’inefable Premi Ciutadà Europeu 2014 a Societat Civil Catalana concedit pel Parlament Europeu, previ pucherazo de PP i PSOE. Deuen haver quedat ben escaldats en conèixer l’inconfessable natura de SCC i el seu president J.R. Bosch.
2. La vergonyosa roda de premsa orquestrada del passat 17 de setembre del portaveu de Jean-Claude Juncker, Margaritis Schinas, marit d’una alt càrrec espanyola del Partit Popular Europeu i cosí polític de Rodrigo Rato. Teatro del malo. Els eurodiputats catalans haurien de preguntar al Sr. Juncker si el seu portaveu serveix al President de la Comissió o a la seva santa esposa.
3. L’escàndol majúscul de la manipulació d’una resposta oficial del mateix President de la Comissió, en una versió castellana que sembla sortida del carrer Génova. Falsejar les paraules del líder de l’executiu comunitari per interferir en unes eleccions és gravíssim.
Sabíem que el Partit Popular parassitava les institucions espanyoles, i ara tenim evidència que ni tan sols respecta les institucions europees. La UE no els ho perdonarà.
La comunitat internacional assisteix astorada al poc edificant espectacle d’un Estat bloquejant qualsevol sortida política a l’atzucac català. Els seus homòlegs avisen Mariano Rajoy que parapetar-se en la llei i ofensives judicials és una estratègia perdedora. Endebades.
La gran arma dels independentistes, i àdhuc dels simplement demòcrates catalans, és la comunicació. Documentar les amenaces, intimidacions, tupinades, manipulacions, mentides i altres violacions de l’Estat democràtic i de Dret per part de les autoritats, mitjans i altres poders fàctics espanyols. Traduir-ho tot i fer-ho arribar a cancelleries i institucions internacionals, mitjans de comunicació, partits polítics, funcionaris europeus i altres decisors de nivell alt i mig.
El món ha de saber que Espanya pateix una regressió autoritària. Encara resultarà que Catalunya, exposant-ho, la salvarà.
